diumenge, 1 de març del 2020

COVID-19. Sanant el tendó d’Aquil·les?




Si canviem la nostra perspectiva i mirem enrere, veurem que la humanitat des de temps remots ha evolucionat de forma considerable amb tot un seguit de descobriments que ens han permès desenvolupar-nos considerablement.

Fem una mica de memòria...

El foc
La roda (Mesopotàmia)
El paper (Xina)
L’escriptura
El calendari (Egipte)
L’àbac (Pitàgores)
Impremta (Johannes Gutenberg)
Bombeta (Thomas Edison)
Brúixola (Xina)
Telèfon (Bell)
Penicil·lina (Fleming)

I això per només esmentar-ne alguns..

I avui quan mirem al cel, veiem helicòpters, avions, drons... i sabem que més enllà de les nostres possibilitats visuals es mouen missions espacials en coets, naus...

I anant a l’altra extrem, t’has plantejat com es sentiria avui Santiago Ramón y Cajal al davant d’un TAC, d’un SPECT o d’una ressonància magnètica?

Sense cap mena de dubte, hem evolucionat. Ara bé, algunes preguntes que e
ns podríem fer faig son ¿Hem perdut la perspectiva? ¿Com anem de narcisisme col·lectiu? ¿L’ego mundial es situa per damunt de les seves pròpies possibilitats?

Veiem... 
Una humanitat amb grans coneixements i tant poder que pot arribar a efectuar fecundacions en laboratoris, fora del cos d’una dona... una humanitat que es comunica a l’instant des de la més llunyana part del globus terraqüi...

Creiem ser forts, poderosos, invencibles, imparables... Patim el complex d’Aquil·les?

On rau ara la nostra debilitat?, on s’ubica el nostre tendó d’Aquil·les?.

Les cèl·lules de la humanitat tenen un nou hoste. S’ha presentat sense avisar. S’identifica com a COVID-19 i hi ha qui l’anomena el Coronavirus de Wuhan per bé que sabem que tot i que es va identificar en aquest precís lloc, això no implica que s’originés allí.

Podríem dir que es tracta d’un virus llest, tant de darrera generació que sembla haver encertat en el nostre tendó d’Aquil·les.

Truca a la porta i arriba. Recordem la desena plaga d’Egipte (Éxode 11,1-10; 12,29-36) anomenada l’àngel exterminador de la que es diu que va fer reflexionar al faraó en relació a l’alliberament del poble hebreu. Caldria tenir present la visió de les plagues que el NationalGeographic va efectuar des del vessant climatològic. La perspectiva ecològica és molt interessant.
Clar, res és en va...

Truca a la porta i arriba. Podríem recordar les pestes d’Europa . En aquest cas no causades per virus sinó pel bacteri Yersinia pestis. Es deia que aquesta malaltia era deguda a les rates, no obstant en investigacions de Barbara Bramanti del CEES queda clar que els vectors primaris fonamentals per a la propagació foren els ectoparàsits humans -puces, polls... En aquestes qüestions, la higiene és fonamental però, ai las! Tots sabem que misèria i insalubritat sovint es donen la mà.
Clar, res és en va...

Truca a la porta i arriba. I si ja es tem per les pròpies vides en un entorn avançat on existeix una sanitat de qualitat, més es tem pel mal anomenat tercer món.
Clar, res és en va...

I si truca a la porta... i si arriba... Com podem reaccionar? Sovint les nostres reaccions individuals passen pel damunt de les socials. Hom pot experimentar por, ira, hipocondria, rebuig... Podríem pensar en global? Podríem modificar per uns instants les nostres egodioptries?

Si resulta bàsic saber com i per on avança aquest virus, potser no estaria de més elaborar un diari de contactes establerts. Aquesta informació pot resultar molt valuosa en el cas de que COVID-19 es convidi a la teva vida.

Si realment, tots som u. El granet de sorra informatiu de totes les persones que puguin resultar infectades pot estalviar molt temps a les autoritats sanitàries. Aquest temps estalviat sí que seria or.

A veure, què vaig fer ahir...?
Fins les 8 a casa amb la família: X telXXXXXXX
9h- Cafè amb la Laura telXXXXX a la cafeteria X telXXXXXXX
9,30h- Comprar pa a la fleca X telXXXXXXX
10h...


Si analitzo què he fet, amb qui ho he fet, on ho he fet... m’estic centrant en el meu aquí i ara.
En funció de la situació de cadascú, hi ha qui ha de restar una colla de dies a casa. T’agrada estar a casa? Per què? I a tu, dius que t’incomoda, que no ho pots suportar...? Que no te n’adones!!!
Què està passant a la teva vida?




Quina lliçó personal ens prepara el COVID-19 per a cadascú de nosaltres?

dimarts, 21 de gener del 2020

CONSCIENCIANT EN RELACIÓ AL TRAUMA PSICOLÒGIC


Sabies que…?

·       El Trauma Psicològic (TP) que va passar fa temps no presenta garantia d'estar resolt. 

·       El TP no resolt tracta de reactivar-se constantment  i es manté connectat a certs inputs -olors, temperatura, època de l'any…- que van esdevenir en aquell primer moment.

·       Atenció amb l'agosserada afirmació de “això no té importància per que va passar fa molt temps”. Hem de saber que el cervell recorda i pot quedar parcialment encallat en l'experiència traumàtica sense que l'afectat en sigui conscient.

·       En el camp del trauma, la voluntat de voler millorar del pacient acostuma a resultar insuficient, per això no s'hauria de culpar als afectats ni ells/es fer-se mala sang. Es necessari reprocessar el material neurològicament bloquejat.

·       En el camp del TP no resulta adequat tot tipus d'enfocament terapèutic.Cal emprar un estil terapèutic adequat per al trauma.

·       El TP pot arribar a fracturar la nostra base psicològica. Els/les pacients poden presentar dissociació, actuant/pensant/sentint de maneres diferents i lligades a l'edat emocional/cognitiva que presentava en el moment orígen del TP.

·       Pel general el TP actua en silenci gangrenant les emocions, les cognicions, les actituds, les decisions de les persones afectades.

·       Les persones també poden veure's afectades per TP quan són testimonis d'esdeveniments traumàtics externs a ells

·       El TP arrela en la persona i els seus efectes poden fàcilment estendre's, fagocitant les generacions que la segueixen

·       El TP s'anomena vicari quan afecta a professionals que estan exposats al dolor d'altri -àrea mèdica, àrea salut mental, tècnics d'ambulàncies, bombers, policies, etc.


Pots trobar l'article complet, en castellà, al Blog DDIVAN

divendres, 21 d’abril del 2017

MONS PARAL·LELS



Per a determinades persones els móns paral·lels poden suposar una porta més enllà de la fantasia; un llindar que els guia cap a estats d'inspiració i de profunda creativitat en els que la perspectiva amb que contempla el seu món es modifica i se'n va més enllà dels paràmetres estàndards. Sense aquesta visió trencadora, novedosa i sobretot lliure no sé que hauria estat ni d'Einstein, ni de la seves teories; ni de Shrödinger, ni del seu gat.

El món paral·lel també acostuma a ser visitat per l'artista qui s'endinsa en un mar de sensacions i emocions; i un cop impregnat de tot aquest sentir ho materialitza creant. I damunt d'aquestes onades hi trobem surfejant vint poemes d'amor i una cançó desesperada de Neruda, la persistència de la memòria de Dalí, els Nocturns de Chopin i tants d'altres.

Els mons paral·lels absorbeixen i gairebé gosaria dir que abdueixen. En aquest punt rau la màgia del pensador innovador. Ara bé, dins l'àrea clínica també en trobem, de móns paral·lels; potser hauríem de parlar del que suposa...

El món de la fantasia no és pas un mal món; de fet, de petits acostumem a estar-hi endinsats. S'hi fica la criatura quan realitza jocs i d'alguna manera, és com si mentre juga amb el fang, les nines, les construccions anés assajant petites escenes de vida generades en funció dels paràmetres que li arriben. Aleshores conforme la persona es va fent gran és bo que s'ajusti en un considerable grau al seu entorn més proper -família, amistats, feina, lleure...-, donat que en cas contrari estaríem parlant d'éssers no massa adaptats.

I us podeu preguntar,"i quin mal hi ha en viure en una realitat paral·lela?". La resposta des de la vessant ètica o moral podria esser "cap de mal, donat que cadascú hauria de ser lliure per fer el que li convingui"; no obstant, des de l'àrea clínica gosaria dir que contemplem aquest fenomen amb una altra mirada força diferent. Parlem-ne.

Quan una persona viu en un món paral·lel acciona la seva vida amb una doble palanca, i en funció dels ítems del moment, es troba ubicada dins l'àrea real o dins l'àrea que podríem anomenar de desconnexió. Aquesta dissociació la porta a perdre gas per que d'alguna manera tota l'energia que dedica a la parcel·la irreal no la pot invertir en la seva vida diària, i d'aquesta manera, els seus projectes més immediats -estudis, feina, família, amistats...- poden aparèixer encallats o desatesos donat la minva de connexió.

Cal dir que moltes vegades la persona no acaba de ser conscient d'aquest procés que viu i només es lamenta de que les coses no rutllen. A més, si fa temps que viu  o malviu d'aquesta manera, la té tant internalitzada que li suposa part de la seva "normalitat".

En aquests casos es important que el clínic pugui definir a partir de quines vivències la persona va aprendre a desconnectar; i un cop detectada la diana, serà el moment d'abordar-la amb algun tipus de teràpia adequada per dissoldre el dolor emocional enquistat que la va portar a deambular pels llimbs. Cal dir que no tota teràpia és adequada per assolir aquesta fita.

Per cert, hi ha problemàtiques actuals que ens aboquen al món paral·lel, que ens hi endinsem tot lliscant, sense adonar-nos. De fet, el món d'avui ens incita força a la desconnexió; ens ho facilita. Considero que els éssers connectats tocant de peus a terra i amb plena capacitat de pensament i d'acció poden arribar a sacsejar estructures establertes de caire social, econòmic o fins i tot polític; així doncs no sé fins a quin punt li interessa, al poder fàctic, comptar amb éssers que pensen, raonen, reflexionen, decideixen... 

Tornant a les problemàtiques actuals ens trobem  les desconnexions que ens suposa el món virtual.


Som el que fem. El nostre cervell acaba captant el que li oferim. Si els inputs que li brindem són puntuals, fàcilment els podrà metabolitzar, no li suposarà cap entrebanc i la persona seguirà en el seu dia a dia. Ara bé, si el nostre cervell resta macerat moltes estones dins el brou televisiu o de les inacabables sèries o dins dels jocs virtuals, els anirà absorbint de tal forma que l'individu cada cop s'anirà sentint més còmode dins d'aquest estat letàrgic que li roba els minuts, les hores, la vida. I així sense que l'individu en qüestió se n'adoni, la voluntat o la concentració pels projectes s'anirà paulatinament evaporant. 


Es clar que tots necessitem moments d'esbarjo; el problema esdevé quan aquests espais no són puntuals i ens prenen bona part del temps i ens enganxen.

Per a qui vulgui fer una prova tractant de ser just amb si mateix, lleial a si mateix... podria comptabilitzar cada setmana les estones que dedica al món paral·lel en qüestió. Probablement se'n faria creus del temps que desinverteix en si mateix.


I, què fer en aquest casos?. Doncs prendre'n consciència i reaccionar. De fet, mai és tard per reaccionar. No obstant, quan més aviat, millor. El cervell ens ho agrairà i els resultats de la nostra vida, per suposat, també.

dissabte, 26 de novembre del 2016

El cim personal.


Quan algú entén que la seva càrrega emocional prové tant dels fets esdevinguts al llarg de la seva existència com del pòsit del dolor transgeneracional que l`ha precedit és com aquell caminant que d'inici emergí de la foscor d'aquella caverna i tot fent un viatge de comprensió, s'ha posicionat ja a mig camí de la muntanya d'obstacles emocionals que la vida, amorosa però també contundent i despietada, li ofereix per poder créixer una micona més.

Aleshores, un cop efectuat el desitjable però també potent procés de presa de consciència ens trobem de cara, al davant de la vida, dubtant en relació cap a quina direcció ens hem de dirigir. Així doncs aquell viarany que ens ha conduit a mitja muntanya ens presenta un encreuament dividit en diversos corriols que tot serpentejant ens ofereixen diferents possibilitats d'abordatge d'aquell dolor que cadascú porta adherit a les espatlles, al cor...

Alguns d'aquests petits caminets que anem trobant ens proposen la distracció i aquesta fa la seva feina i sembla ajudar-nos a no sentir el problema emocional que arrosseguem. Quan fa una estona que caminem en aquesta direcció ens podem sentir com anestesiats i, aparentment, pot semblar que l'elecció ens ha sortit a compte donat que no patim. Aquesta és l'anomenada àrea de la desconnexió i la seva característica principal és que que no ens permet arribar al cim on trobaríem la resolució del conflicte interior però ens permet viure d'una forma automàtica, a l'estil d'un walking-dead qualsevol. Cal dir que aquesta opció, la majoria de vegades, no es una elecció conscient sinó que la persona arriba a aquest punt a partir de la fractura interior provocada pel sacseig del trauma i una part seva creu que li resulta millor viure en aquest standby de congelació emocional que no pas afrontar allò que genera tant de dolor. Amb aquesta elecció, l'individu no es retroba amb el seu jo autèntic i es perd en els llimbs. Mai sabrà el que hi ha més enllà del seu horitzó. Però tampoc li preocupa donat que li permet viure amb una certa folgança.

Un altre sender sembla tant enrevessat que ens proposa girar cua. Així doncs l'esgotament d'aquella problemàtica fa que qui la pateix vegi impossible de pujar muntanya amunt. En aquest punt, la por i el negativisme prenen  un enorme protagonisme i l'adverteixen dient-li que si el passat resultà tan dolorós, el que encara no coneix i que l'espera dalt de la muntanya podria arribar a ser encara molt pitjor. El bloqueig apareix i el caminant s'atura en el seu viatge personal, s'asseu en qualsevol roca del camí i enfoca la mirada cap al darrera. Ja no contempla el possible cim abans anhelat i, resignat torna en direcció a l'ull d'un huracà destructiu que segueix bategant dins seu en forma de pensaments limitadors, emocions destructives, flashbacks etc. Amb aquesta opció l'individu tampoc es retroba amb el seu jo autèntic i esdevé captiu sumint-se de nou dins la foscor cavernària del passat que torna a fer-se present.

Tot pujant per la senda en direcció al cim, el vianant pot tractar d'afrontar tot el que el bloqueja i rellisca, caient un cop i un altra, i no entén com en la qüestió del dolor emocional no n'hi ha prou amb la voluntat. De vegades algú que fa un tram a la seva vora li suggereix que ho intenti, que amb molta voluntat segur que se'n surt; però no sempre és cert aquest enfocament. Avui dia sabem que el dolor emocional es manté d'alguna manera enquistat en les nostres xarxes neuronals comprometent determinades estructures cerebrals -hipocamp i amígdala cerebral, entre d'altres- prolongant els seus tentacles a determinades zones corporals que segueixen mantenint la memòria`d'aquell patiment, el record de la vivència dolorosa. Amb aquesta opció l'individu pot arribar a albirar el seu jo autèntic però en veure la gran inversió en temps i esforç que li suposa, es desmotiva i s'autoculpa de no saber-ho fer millor. I recorda reiteradament que qui l'envolta li deia que amb la voluntat n'hi hauria prou per fer el cim. Cal dir que aquests consellers probablement anaven amb molt bona fe però amb poca informació i probablement no sabien interpretar del tot el mapa topogràfic de la zona del trauma.

Quan l'excursionista de la vida no es permet la distracció i entén que si s'allibera del dolor interior, a més de guarir-se personalment estarà alliberant de patiment a les generacions que el seguiran, és quan es decideix a mirar endavant tot afrontant el dolor de cara. Aleshores conforme s'acosta al cimal entén perquè certes parts del camí li han fet tornar a sentir aquell dolor intern o l'han portat a pensar un cop més d'aquella manera que sap que li comporta patiment i entra en un procés de comprensió profund entenent que si creiem que amb la voluntat n'hi ha prou és senyal de que ens manca informació i tècnica. I és que quan el trauma s'enquista ens calen enfocaments terapèutics fiables, vàlids i contrastats com ara EMDR que connecta i dessensibilitza les connexions entre el cos i les emocions i cognicions negatives originades a partir del fet dolorós.

Un cop dalt de la muntanya, el caminant té al seu davant un paisatge totalment diferent del que havia vist dins la caverna o al llarg de l'ascensió. La perspectiva canvia; la claror també i l'aire, fins i tot, és més fresc i pur. Aleshores pot arribar a entendre que sense la pressió i el malestar que s'originà en aquell soterrani mai s'hauria decidit a fer el cim gaudint de tot el que ara el fa sentir viu.


Quan el dolor ja no s'enquista i es metabolitza, passa a  integrar-se dins nostre i aquesta integració ens ajuda a ser persones més completes, més sensibles i comprensives. Es en aquests moments quan podem entreveure una mica el manual del joc de la vida i, amb un somriure compassiu, seguim fent camí. Aleshores, moltes vegades, amb el nostre fanalet encès, restem a la vora del camí tractant d'il·luminar les passes d'algun caminant que passi a la vora buscant el seu propi trajecte...

dilluns, 7 de novembre del 2016

Aferrar i deixar




Inspirar, exhalar...
Inspirar... exhalar...
Inspirar...... exhalar....................
Vet aquí el senzill i alhora imprescindible mecanisme lligat al principi vital.




La importància de la respiració és destacada en múltiples àrees per exemple l'esportista sap prou bé de quina forma li convé respirar per assolir les seves fites i el mateix li succeeix al cantant que acaba fent-se molt bon amic del seu propi diafragma... Malgrat tot, el binomi inspiració/exhalació ens passa per alt potser massa sovint.

Ser conscients del nostre procés respiratori pot ajudar-nos a efectuar el mateix amb la nostra vida, a prendre'n consciència.

Dins del món de la meditació i també del mindfulness s'atorga una importància capital al principi de la respiració emprant-lo com a clau de pas per a la pràctica meditativa.
I és que en el senzill acte de la respiració hi podem percebre la similitud de l'inspirar/exhalar amb l'aferrar/deixar que anem realitzant sistemàticament al llarg de la nostra existència.

Quan entrem dins l'àmbit de la meditació poden sorgir experiències de tota mena que estan en funció de les sensibilitats i capacitats de l'individu.

Avui voldria posar l'accent en una cançó que ens parla del que es pot sentir quan hom s'endinsa dins la meditació. Em refereixo al "Catch & Release" de Matt Simons.
Tot seguit podeu llegir la lletra en anglès de la versió original i la traducció que en faig en català. I finalment amb l'enllaç podreu gaudir d'aquesta petita joia.

Matt Simons, Catch & Release 


There's a place I go to
Where no one knows me
It's not lonely
It's a necessary thing
It's a place I made up
Find out what I'm made of
The nights I've stayed up
Counting stars and fighting sleep


Let it wash over me
I'm ready to lose my feet
Take me off to the place
Where one reveals life's mistery
Steady on down the line
Lose every sense of time
Take it all in and wake up that small part of me
Day to day I'm blind to see
And find how far to go


Everybody got their reason
Everybody got their way
We're just catching and releasing
What builds up throughout the day
It gets into your body
And it flows right through your blood
We can tell each other secrets
And remember how to love


There's a place I'm going
No one knows me
If I breathe real slowly
Let it out and let it in
It can be terrifying
To be slowly dying
Also, clarifying
We end where we begin


So let it wash over me
I'm ready to lose my feet
Take me off to the place
Where one reveals life's mistery
Steady on down the line
Lose every sense of time
Take it all in and wake up that small part of me
Day to day I'm blind to see
And find how far to go


Everybody got their reason
Everybody got their way
We're just catching and releasing
What builds up throughout the day
It gets into your body
And it flows right through your blood
We can tell each other secrets
And remember how to love
(bis)





En català
 Hi ha un lloc on vaig
on ningú em coneix.
No és solitud,
és quelcom necessari.
Es un lloc integrat
que em revela de què estic fet,
al llarg de les nits en les que em mantinc despert
contant els estels i lluitant amb la son.

Deixa que m’impregni,
estic preparat per no tocar a terra.
Porta’m al lloc
on són revelats els misteris de la vida.
Apaciguat en la permanença,
perdent tot sentit del temps.
La immensitat dins meu, despertant aquella petita part meva.
Dia a dia estic cec per a veure-hi
i trobar lo lluny que he d’anar

Cadascú té la seva raó.
Cadascú té el seu camí.
Només aferrem i deixem.
El que edifiquem al llarg del dia
penetra dins nostre
i flueix directe per la sang.
Ens podem explicar secrets
i recordar com estimar.

Hi ha un lloc on vaig
on ningú em coneix.
Si respiro ben lentament,
permetent (a l’aire) que surti i entri,
pot ser aterridor
com morir lentament,
però també aclaridor.
Acabem on vàrem començar.


Deixa que m’impregni.
Estic preparat per no tocar a terra.
Porta’m al lloc
on són revelats els misteris de la vida.
Apaciguat en la permanença,
perdent tot sentit del temps.
La immensitat dins meu, despertant aquella petita part meva.
Dia a dia estic cec per a veure-hi
i trobar lo lluny que he d’anar

Cadascú té la seva raó
Cadascú té el seu camí
Només aferrem i deixem.
El que edifiquem al llarg del dia
penetra dins nostre
i flueix directe per la sang.
Ens podem explicar secrets
i recordar com estimar.
(bis)

 Matt Simons CATCH & RELEASE Acoustic Live in Paris

dissabte, 18 de juny del 2016

La teràpia compassiva.


A la teràpia, com a la vida, resulta bàsic el punt de referència que prenem per anar navegant pel món.  Sabem que la nostra perspectiva vital acaba tenyint-se del color de les nostres emocions i pensaments predominants i també ens consta que la  majoria de  metacognicions van ser elaborades al llarg de la nostra més tendre infantesa i segueixen d'estil.lant damunt nostre a mode de degoter, en forma de creences que en contades ocasions apareixen plenament visibles per bé que la majoria de vegades, des del soterrani de l'inconscient ens  mouen gairebé a control remot.

Quan algú s'endinsa en un  procés  terapèutic entén que des de la visió del psicoterapeuta existeixen dos  blocs summament importants: la qualitat relacional vincular amb les figures progenitores i el volum d'experiències adverses que ens han pogut traumatitzar. 

Dit això recordarem breument que el trauma tan pot esdevenir de forma sobtada, potent i puntual com pot anar-se desenvolupant d'una manera gradual, erosionadora i debilitant.

El cas és que davant de les experiències que poden haver-nos traumatitzat resulta, tal com  dèiem, bàsica l'actitud que prenem en front del problema que  ens  preocupa.

Considero molt important portar a terme un tipus de teràpia seriosament clínica però al mateix temps harmonitzadora, alliberadora i a l'hora consequent . Parlo d'un tipus de teràpia amb dos matisos bàsics i, per a mi imprescindibles, que són la no-culpabilització i la compassió.

Partir d'una posició no-culpabilitzadora implica que el pacient entengui que allò que li ha succeït, i que li impedeix de viure amb serenor, pertany a una cadena de dolor transgeneracional que no ha estat sanejada.

El motius pels quals els avantpassats no han afrontat els propis problemes poden ser varis: desinformació, incapacitats diverses  (econòmiques, patològiques...). També és bo recordar que no-culpabilitzar i desculpabilitzar no són exactament el mateix. 

El cas és que quan algú entén que no cal culpabilitzar, s'allibera d'una considerable  càrrega i ja tenim una via terapèutica oberta per entrar a efectuar l'abordatge i el processament del dolor enquistat, del  trauma.


L'altre vessant que comporta aquest  estil  terapèutic harmonitzador és la compassió i aquesta pot ser  entesa com el desig d'alliberar de patiment als altres.

Aquest enfocament compassiu ens porta a entendre que si hom es saneja emocionalment, al mateix temps  contribueix a la sanació de l'entorn -fills, parella, família, amics...  - i aquesta  contribució implica que l'interessat no es fa partícep de la contaminació transgeneracional  cognitivo-emocional i es responsabilitza del seu propi benestar i de la qualitat  relacional amb què es vincula amb les persones del seu entorn.

El cas és que tan si seguim un procés  terapèutic com si no ho fem, la perspectiva de la compassió i no-culpabilització ens pot ajudar a reequilibrar aquell punt de referència que emprem per viure i que ens ajuda a enfocar les questions de la vida. El reajustem?

dimarts, 2 de febrer del 2016

Mare, Fill i Llum a La Candelera.


El 2 de febrer és el dia de la Candelera, la festa de la Llum i ens marca la fi de l'època nadalenca. Cal dir que a l'actualitat encara moltes famílies s'esperen  a que arribi el 2 de febrer per retirar el pessebre.

Es una de les festes dedicades a la figura de la mare, a Maria i segueix una tradició d'arrels gregues i romanes. La Candelera esdevé 40 dies després del Nadal i fa referència a la Presentació de l'Infant al temple i a la purificació de la mare.

Com podem veure, la festa de la Llum fa una gran referència al món de la maternitat; recordem que el fet de parir també es anomenat donar a Llum. Així doncs en temps de Jesucrist quan el nadó tenia 40 dies era presentat al temple.

Les processons de candeles tan podien ser enteses en el sentit de la importància de la Llum interior referent a cadascú com un acte simbòlic que es referia a tota dona embarassada, a tota mare que al llarg de l'any anterior hagués infantat fins i tot si aquesta mare hagués perdut l'infantó.

Tot i que avui dia la població en general ha perdut, ha oblidat o senzillament ha desestimat aquest tipus de cerimonials molta gent encara segueix tenint present el valor simbòlic de la Llum i encén candeles i espelmes.

Deixant a banda el significat religiós i anant més de ple a la vessant espiritual, el dia de la Llum pot ser reverenciat per aquelles dones vinculades amb la maternitat i que amb el gest d'encendre la candela volen agrair a la vida la seva vinculació amb el tema materno-filial.

Hem dit que la jornada d'avui a més de significar la presentació del nadó també representa la purificació de la mare. Aquest darrer punt és prou interessant com per reflexionar una estoneta...

No estaria de més recordar que segons la tradició jueva era molt important el ritual de purificació de la dona que s'efectuava quan es casava i també un cop acabada la menstruació i de forma prèvia i posterior al part.

El Micvé que és així com es denomina al bany ritual jueu és un dels espai de purificació més importants per aquesta comunitat. Cal tenir present que no fa gaire temps que a Girona s'ha fet la gran troballa del Micvé del Call  datat de 1435 i que es troba ubicat en la darrera sinagoga de Girona ubicada en l'espai que avui dia es anomenat Centre Bonastruc ça Porta.
Micvé de Girona.

El Micvé de Girona és una zona senzilla que, si vols et brinda sensacions ben intenses.

Es ben interessant també prendre nota de que per a la comunitat jueva, la Festa de les Llums o Hanukkàh no es celebra el 2 de febrer sinó a final de novembre i principis de desembre i té una durada de 8 dies.

Deixant apart els aspectes místics, hem de recordar que la diada d'avui també té les seves dites:

"Si la Candelera plora, el fred és fora i si la Candelera riu, el fred és viu".
"Per la Candelera, l'ós surt de l'ossera"

Malauradament, a l'actualitat ambdues dites ens apareixen distorsionades degut als efectes del canvi climàtic. Els experts en aquests temes ja fa un grapat d'anys que ens estan avisant però ara a més d'avisar, enuncien i ens expliquen que aquest hivern les poques abelles que queden en no notar fred no han parat de treballar, no han sabut o no han pogut tancar el seu cicle i pel que fa als ossos, molts ja ni han entrat a l'ossera.
Com en tot, existeixen ressonàncies i en aquest cas, el desequilibri del ser humà genera més desequilibri.

Tant de bo es fessin realitat les paraules l'abat de Poblet va pronunciar ara fa un any, en l'homilía del 2 de febrer de 2015...

"És l’eterna tensió entre la llum i les tenebres. Una tensió que contemplem en la mateixa naturalesa: albades de gran bellesa, amb una tènue claredat on es va afirmant, lentament, en un bell espectacle, la nova llum vestida de colors esplendents, com a preàmbul del naixement i presència lluminosa del sol a la vida humana, fins que arriba el capvespre embolcallat en una festa de llum i de color, però també de nostàlgia, de la llum que es va esvaint a través de les ombres grises de la tarda, que revifa el desig de nova llum del nou dia que arribarà puntualment. El dia mor però en el silenci de la nit torna a recuperar la força i la llum de la vida."
P.Josep Alegre, Abat de Poblet