AUTORS: Elisabeth Kübbler-Ross, Dr.Edward Bach, Carls Gustav Jung.






ELISABETH KÜBLER-ROSS, tota una dona. 13 juny 2011.


De nou em trobo que una pacient em presenta un autor, bé en aquest cas es tractava d’una autora.
Fa vora de vint anys que m’assabento de l’existència d’una psiquiatra suïssa que aprofundeix en el tema de la mort i el dol. De nou, una pacient em parla d’un llibre; es presenta a la consulta amb un exemplar de “La muerte, un amanecer” –en català “La mort, una aurora”. Recordo que me’l va dedicar i li ho vaig agrair de tot cor.


L’entranyable Elisabeth entrava
dins la meva vida i jo, un cop més, em sentia assistida i enfortida pels seus comentaris, per les seves experiències relacionades amb el fet de desencarnar; explicacions encoratjadores que reforçaven certs aspectes del meu personal enfocament terapèutic. Recordo que em vaig sentir acompanyada, sostinguda diria jo, doncs algú ja de l’estament entès com a mèdic o científic trencava el silenci gosant parlar del morir i del procés que es dona en aquest transcendir.





Parlaré avui de “La rueda de la vida” que és l’autobiografia de la doctora en qüestió i si bé aquest llibre té mil i un moments entranyables, en destacaré tres que, al meu parer, resulten prou significatius per entendre el que ella va ser i va fer.


Començarem per la vivència en la que ella de ben petita ja té un contacte diferent amb la mort. Jo crec que aquesta experiència la va sacsejar de tal forma que la va anar guiant cap a la seva vocació, unir dos paràmetres: l’amor i la mort.
“El següent  que recordo és haver-me despertat en una habitació desconeguda. En realitat s’assemblava més a una gàbia de vidre o a una peixera. No hi havia finestres, el silenci era absolut. La llum dels sostre estava encesa les vint-i-quatre hores del dia. Durant les setmanes següents un seguit de persones en bata de laboratori va estar entrant i sortint sense badar boca ni dirigir-me cap somrís amistós.


Hi havia un altra llit a la peixera. L’ocupava una nena uns dos anys més gran que jo. Se la veia molt fràgil i tenia la pell tan blanca que semblava translúcida. Em feia pensar en un àngel sense ales, un petit àngel de porcellana. Ningú l’anava a visitar mai.


La nena alternava moments de consciència i inconsciència, així que mai vàrem arribar a parlar. Però ens sentíem molt a gust juntes, relaxades i en confiança; ens miràvem als ulls durant períodes de temps incommensurables. Era la nostra manera de comunicar-nos; teníem llargues i interessants converses sense emetre el mínim soroll. Constituïa una simple transmissió de pensaments. Només calia obrir els ulls i començar la comunicació. Déu meu, quant restava per dir!.


Un dia, una mica abans de que la meva malaltia fes un gir dràstic, em vaig despertar d’un sopor ple de somnis i en obrir els ulls vaig veure que la meva companya d’habitació m’estava esperant amb la vista fixa en mi. Llavors...


vàrem tenir una conversa molt bonica, impactant i atrevida. La meva amiga de porcellana em va dir que aquella nit, de matinada, marxaria. Jo em vaig preocupar.


-No passa res –em va dir. Hi ha àngels que m’esperen.


Aquella nit vaig notar que es movia més del que era habitual. Quan vaig tractar d’atraure la seva atenció, va continuar mirant com si no em veiés o potser mirants a través meu.


-És important que segueixis lluitant –em va explicar. Milloraràs. Tornaràs a casa teva amb la teva família.


Jo em vaig alegrar, però de sobte em vaig notar angoixada.


-I tu? –li vaig preguntar.


Em va dir que la seva vertadera família estava “ a l’altra banda” i em va deixar clar que no ens haviem de preocupar per res. Vàrem somriure i ens tornàrem a adormir. Jo no tenia cap mena de por pel viatge que la meva amiga anava afer. Ella tampoc. Em semblava quelcom tan natural com que el sol s’amagui a la nit i sigui substituït per la lluna.


A l’endemà vaig veure que el llit de la meva amiga estava lliure. Cap dels metges ni infermeres em va fer el mínim comentari referent a la seva partença, però en el meu interior jo vaig somriure, sabent que abans d’anar-se’n havia confiat en mi. Potser jo sabia més que ells. Per suposat que mai he oblidat la meva amigueta que aparentment va morir sola però que, estic segura, estava atesa per persones d’una altra dimensió. Sabia que se n’havia anat a un lloc millor”.


Com podem veure, en aquest episodi l’Elisabeth es troba al davant d’una assignatura que més que pertànyer al món infantil, podria correspondre a un crèdit de nivell diguem, superior. La petita Elisabeth a més d’estar molt malalta – veiem que no només és ingressada si no també aïllada- aprèn a entendre el fet del morir. Ella entra en comunió amb la nena malalta que li transmet tal harmonia que ens la sacseja per tota la vida, obrint-li l’escletxa per entrar a l’àrea dels moribunds, el procés del finar i el més enllà. Àmbit que d’altra banda, ella ja no abandonaria mai.


Aquest punt també el trobo especialment interessant en referència al personal mèdic. Tot i que avui dia es dóna enorme importància a l’estat emocional dels infants malalts, el tema de la mort encara acostuma a suposar una mena de tabú i sovint es creu que per no fer mal a la criatura és millor no parlar del tema, en el fons veiem que la mainada sí que es pregunta en relació a la mort, una altra cosa és que ens ho verbalitzin o no...


“A diferència de les meves germanes, També m’agradaven molt els animalets domèstics. En acabar el parvulari un amic de la família que tornava de l’Àfrica em va regalar un cadell de mono que vaig batejar amb el nom de Xixo. Ràpidament ens vàrem fer molt bons amics. També recollia tot tipus d’animalons i en el soterrani de casa hi vaig improvisar una mena d’hospital on curava ocellets, granotes i colobres lesionats. Una vegada vaig cuidar un corb ferit fins que va recuperar la salut i va ser capaç de tornar a volar.


M’imagino que els animals sabien instintivament amb qui podien confiar. Això ho podia comprovar amb el piló de conillets que teníem en un tancat allà al jardí. Jo era l’encarregada de netejar la gàbia, alimentar-los i jugar amb ells. De tan en tan la meva mare preparava rostit de conill per sopar. Jo evitava convenientment pensar de quina manera arribaven els conills a l’olla, però sí que constatava que els conills només treien el nas per la porta quan m’acostava jo i mai quan s’acostava la resta de la meva família. Lògicament això em portava a mimar-los encara més. Al menys em distingien de les meves germanes –recordem que les germanes Kübbler-Ross eren trigèmines.


Quan els conills van començar a multiplicar-se, el meu pare va decidir reduir-los en nombre a un mínim. No entenc perquè va fer això. No costava res alimentar-los donat que menjaven pixallits –dent de lleó- i altres herbes i al pati n’hi havia un munt però potser així es pensava que s’estalviava diners.


Un matí li va demanar a la meva mare que preparés conill rostit; i a mi em va dir: -de camí cap a l’escola porta un dels teus conills a la carnisseria, i al migdia quan tornis el reculls perquè la teva mare tingui temps de cuinar-lo per al sopar. Tot i que em vaig quedar glaçada, vaig obeir. Aquella nit vaig “observar” com la meva família es menjava el “meu” conillet. Gairebé m’ennuego quan el meu pare em va dir que fes un tast –una cuixeta, potser?-em va dir. Jo, m’hi vaig negar rotundament i me les vaig empescar per evitar una “invitació” a l’estudi del meu pare.
Aquest drama es va repetir durant mesos, fins que l’únic conill que quedava era en Blackie, el meu preferit. Estava grassonet, semblava una gran bola peluda: M’encantava bressolar-lo i explicar-li tots els meus secrets. Era un excepcional oient, un psiquiatra fabulós. Jo estava convençuda de que era l’únic ser del món que m’estimava incondicionalment. Però el dia temut va arribar. Després d’esmorzar, el meu pare em va ordenar que portés en Blackie al carnisser. Vaig sortir al pati tremolant i amb un nus a la gola. Quan el vaig agafar, li vaig explicar el que m’havien ordenat que fes. Blackie em va mirar movent el nassarró rosa –No puc fer-ho –vaig dir-li i posant-lo al terra li vaig suplicar que fugís. Ves-te’n. Però ell no es va moure.
Finalment es va fer tard, les classes eren a punt de començar. Vaig agafar al Blackie i vaig córrer cap a la carnisseria plorant com una magdalena. He de pensar que el pobre Blackie va pressentir que estava  punt de passar alguna cosa terrible, vull dir que el cor li bategava tan ràpid com el meu, quan el vaig entregar al carnisser vaig sortir corrent cap a l’escola sense acomiadar-me. Em vaig passar la resta del dia pensant en ell,preguntant-me si ja l’haurien matat, si sabia com l’estimava i dient-me que sempre més el trobaria a faltar. Vaig lamentar no haver-me acomiadat d’ell.
Totes aquestes preguntes que em vaig fer, i no parlem de l’actitud, van sembrar la llavor per al meu treball futur. Vaig odiar el meu patiment i vaig culpar al pare.

Després de les classes vaig entrar lentament al poble. El carnisser m’esperava a la porta. Em va fer a mans la bossa tèbia que contenia a Blackie i va comentar: -és una llàstima que hagis portat aquesta conilleta. Faltaven un parell de dies per tenir conillets.


Per començar, jo no sabia que Blackie era femella. Creia que seria impossible sentir-me pitjor, però em vaig sentir pitjor. Vaig desar la bossa al mostrador.
Més tard, asseguda a la taula, vaig contemplar com la meva família es menjava el meu conillet. No vaig plorar, no volia que els meus pares sabessin com em feien patir. El meu raonament va ser que era evident que no m’estimaven per tant havia d’aprendre a ser més forta i dura. Més forta que ningú. Quan el meu pare va felicitar a la meva mare pel saborós cuinat, em vaig dir. “Si ets capaç d’aguantar això, pots aguantar qualsevol cosa a la vida”.


En aquesta vivència que va tenir la petita Elisabeth destaca l’especial pragmatisme –per anomenar-ho elegantment d’alguna forma...- que presentava el seu pare però deixem apart els aspectes personals de les persones del seu entorn i anem a comentar més profondament el procés pel que passa la nena. Resulta evident que Elisabeth viu, en aquest cas, una experiència traumàtica.
De nou, la vida la posa enfront de la mort i en aquest cas, d’una forma dolorosament repetida. Kübbler-Ross aleshores estableix el vincle amb els animals que ja mai més perdrà.


Considero també d’especial interès el moment en el que s’allunya emocionalment de la família i el procés de pensament que empra per no sentir l’intens dolor que li fa somatitzar la por en forma de tremolors i l’angoixa com una mena de nus a la gola. Destacaria també a nivell cognitiu la importància del que es diu a si mateixa “no m’estimen per tant he d’aprendre a ser més forta i dura”.


Cal dir també que en aquesta part de la història es pot percebre la lliçó de l’aprenentatge de la vida quan admet que aquesta vivència és la llavor de l’especial enfocament de la seva carrera fins i tot jo arribaria a dir que quan experimenta la ràbia, el dolor, la culpabilització... està ja, sense saber-ho, perfilant el que serien les seves futures fases del dol.


En les paraules i la vida de Kübbler-Ross hi he vist de tot però, hores d’ara, encara continua meravellant-me el seu coratge sobretot en la vivència en la que, ja de gran, li cremem la seva llar a Head-Waters on hi havia invertit tots els seus diners per poder crear un centre de curació. En aquella granja doncs, s’hi va carbonitzar bona part de la seva  vida, dels records i de la documentació. Tot i caure-li el món al damunt ella reflexiona i arriba a una excel·lent conclusió. Vegem-ho.
“A l’any 1985 després d’anunciar la meva intenció d’adoptar nadons infectats per la sida em vaig convertir en la persona més menyspreada  de tota la vall de Shenandoah i encara que ben aviat vaig renunciar als meus plans, un grup d’homes va fer tot el possible excepte matar-me per obligar-me a anar-me’n. Disparaven a les finestres de casa meva i mataven a trets els meus animals. M’enviaven missatges amenaçadors convertint la meva vida en desgradable i perillosa en aquell meravellós indret. Però aquella era la meva llar i obstinadament em vaig negar a fer les maletes. Vaig viure quasi deu anys a la granja de Head Waters a Virginia. La granja era justament el que jo havia somiat i per fer-ho realitat vaig invertir en ella tots els diners guanyats amb els llibres i conferències.
Vaig construir la meva casa, una cabana i una alqueria. També vaig construir un centre de curació on feia seminaris, reduint d’aquesta manera el temps dedicat al meu atrafegat programa de viatges. Tenia el projecte d’adoptar nadons infectats per la sida per que gaudissin dels anys que els restaven de vida, els que fossin, en plena natura.
La vida senzilla de la granja era el tot per a mi. Després d’un llarg trajecte en avió res em relaxava tant com arribar al serpentejant camí  que s’enfilava fins a casa. El silenci de la nit era més sedant que un somnífer. Pel matí em despertava la simfonia que composaven vaques, cavalls, galls, porcs, ases, parlant cadascú en la seva llengua. El seu aldarull era la manera de donar-me la benvinguda. Els camps s’estenien fins on la meva vista podia arribar, brillants com la rosada recent caiguda. Els vells arbres m’oferien la seva silenciosa saviesa.


Allà es treballava de veritat. El contacte amb la terra, l’aigua i el sol, que són la matèria de la vida, em va deixar les mans llardoses.
La meva vida. La meva ànima era allà.
Llavors el 6 d’octubre de 1994 em van calar foc a la casa.
Es va cremar tota sencera i va ser una pèrdua total per a mi. El foc va destruir tots els meus papers. Tot el que posseïa es transformà en cendra.
Travessava ràpidament l’aeroport de Baltimore per anar a agafar un avió que em portés a casa quan em vaig assabentar que la meva llar estava envoltada en flames. L’amic que m’ho va dir em va suplicar que  encara no hi anés. Però tota la meva vida m’havien dit que no estudiés medecina, que no parlés amb pacients moribunds, que no creés un hospital per a malalts de sida a la presó, i cada cop, obstinadament, jo havia fet el que m’havia semblat correcte i no pas el que s’esperava que fes. Aquest cop no seria diferent.
Tothom pateix contrarietats a la vida. Quan més nombroses són més aprenem i madurem.
El viatge en avió va ser ràpid. Quasi no me’n vaig adonar i ja estava asseguda al seien del darrera del cotxe d’un amic que conduïa a tota velocitat pels foscos camins rurals. Des de quilòmetres de distància vaig poder distingir núvols de fum i llengües de foc que es perfilaven contra un cel totalment negre. Era evident que es tractava d’un enorme incendi. Quan ja estàvem prop de la casa, o del que d’ella quedava, gairebé no es podia percebre res entre les flames. Aquella fou una escena digna de l’ infern. Els bombers van dir que mai havien vist res semblant. Degut a la intensa calor no s’hi van poder apropar fins a l’endemà. 
Aquella primera nit vaig buscar refugi a l’alqueria, que no estava massa lluny de la casa i estava habilitada per acollir els meus convidats. Em vaig preparar una tassa de té, vaig encendre una cigarreta i em vaig posar a pensar en la tremenda pèrdua que representaven per a mi els objectes carbonitzats d’aquell forn ardent que temps enrere havia estat casa meva. Era quelcom anihilador , sorprenent, incomprensible. Entremig del que havia perdut hi havia els diaris que el meu pare recollia des que jo era petita, els meus papers i diaris personals, uns vint mil historials de casos relatius als meus estudis sobre la vida després de la mort, la meva col·lecció d’objectes d’art dels indis nord-americans, fotografies, roba, tot.
Durant vint-i-quatre hores vaig romandre en aquest estat de commoció. No sabia com reaccionar, si plorar, cridar. Alçar els punys contra Déu o senzillament restar amb la boca badada davant la despietada intromissió del destí. L’adversitat només ens fa més forts. Sempre em pregunten com és la mort. Contesto que és meravellosa. Es lo més fàcil que farem. La vida és àrdua. La vida és una lluita. La vida és com anar a l’escola; rebem moltes lliçons. Com més aprenem, més difícils són les lliçons.
Aquella era una d’aquests ocasions, una de les lliçons. Donat que el fet de negar la pèrdua no servia de res, la vaig acceptar. Quina altra cosa podia fer? En tot cas, només era un piló d’objectes materials i per molt important o sentimental que fos llur significat, no eren res comparats amb el valor de la vida. Jo estava il·lesa, els meus dos fills, Kenneth i Bàrbara, ambdós adults, estaven vius. Uns ximples havien aconseguit cremar-me la casa i tot el que hi havia dins però no em podien destruir a mi.
E.Kübbler-Ross i  Teresa de Calcuta.
Quan s’aprèn la lliçó, el dolor desapareix


Efectivament, en aquesta vivència ens podem adonar del valor del fet de desprendre’s. L’aferrament ens fa esclaus d’allò que tan anhelem. Kübbler-Ross, de nou es troba contra les cordes de la vida. Es metge, és dona, fica el nas en assumptes tal com la sida quan la majoria de la societat no només feia veure que no ho veia si no que se’n desmarcava i ho col·locava ben lluny, com més lluny millor, talment com l’acolliment que rebien els leprosos...



Resulta curiós que en aquesta autobiografia l’autora efectua una partició de les etapes de la vida en funció de certs animals. Penso que aquesta segmentació evolutiva està basada en la influència xamànica que sentia ella vers les cultures ancestrals. Ens parla del ratolí i les seves trapelleries com a símbol de la infantesa. Ratolí que es converteix en ós qui dóna pas a la maduresa del búfal per arribar en la vellesa al nivell superior de la germana àliga..


Foto del Llibre "Morir és de vital importància"
Just abans de morir ens comenta...


 “Quan em trobo en la transició d’aquest món a l’altra, sé que el cel o l’infern estan determinats per la manera com vivim la vida en el present. La única finalitat de la vida és créixer. La darrera lliçó és aprendre a estimar i ser estimats incondicionalment.
A la terra hi ha milions de persones que moren de fam; hi ha milions de persones que no tenen un sostre que els aixoplugui; hi ha malalts de la sida; hi ha milions de persones que pateixen abusos i maltractaments; hi ha milions de persones que pateixen discapacitats. Cada dia hi ha una persona més que clama demanant comprensió i compassió. Escolti aquests clams, escolti’ls com si fossin una meravellosa música. Li asseguro que les majors satisfaccions a la vida provenen d’obrir el cor a les persones que ho han de menester. La major felicitat consisteix a ajudar al pròxim.
Realment crec que la meva veritat és una veritat universal que està per damunt de qualsevol religió, situació econòmica, raça o color i que la compartim tots en l’experiència normal de la vida.
Tots hem d’aprendre a estimar i a ser estimats incondicionalment”.


Elisabeth Kübbler-Ross. Una gran dona, no és cert?


EDWARD BACH. 17 JULIOL 2011.
Les flors de Bach, sense gairebé adonar-me’n, anaven penetrant a la meva consulta a través d’alguna pacient que me’n parlava. Una servidora actuava com de costum, molt respectuosa entenent que qui demanava teràpia pogués també tractar-se al mateix temps amb flors de Bach.
L’entrada oficial però de les flors de Bach a la meva vida es va fer palesa en un congrés al que vaig assistir,  curiosament per d’altres motius... era un congrés de bioenergètica que es celebrava a l’any 2004 a Tarragona –sempre m’ha entusiasmat aquest indret, la barreja d’aroma mediterrà i l’excel·lent conservació de les seves restes històriques em transporta-. Tal com anava dient, en un apartat especial d’aquell congrés, allí van aparèixer les flors i un grapat de bons professionals que van aconseguir despertar el meu interès pel tema en qüestió. Recordo que el primer que vaig fer després de tornar d’aquesta trobada va ser comprar-me el llibre del Ricard Orozco “Flores de Bach. Manual para terapeutas avanzados”, llibre que avui dia, entremig d’altres, encara continua a la lleixa per aclarir, de tan en tan, dubtes. 
El cert és que la lleixa, hores d'ara resta ja força més atapeïda amb exemplars de diferents autors amb trajectòries més o menys convergents: Howard, Jordi Cañellas, Eduardo Grecco, Lluís Juan, etc. Penso que també cal destacar la interessant visió que Juan ens presenta de les flors de Bach a "El sistema Bach".
Sempre he pensat que la principal funció de les flors de bach és mobilitzar l’energia de la persona que es posa en les seves mans. Sí que és cert que no en fem prou si només es mobilitza l’energia de l’individu. Em refereixo a la necessitat de que l’interessat en la pròpia millora prengui una actitud de caire actiu. Ho entendrem millor si recordem la reflexió que Edward Bach ens fa referent a aquest tema i potser, abans de llegir-la, potser fora bo posar en coneixement de la figura lectora que el text que a continuació llegirà és part de la transcripció de la conferència “Vostès provoquen el seu propi sofriment” efectuada pel Dr.Bach el febrer de 1931 a Southport  “Les malalties orgàniques talment com nosaltres les coneixem, són un resultat i un producte final; són la darrera etapa de quelcom més profund. La malaltia s’origina pel damunt del nivell físic, propera al pla mental i no és res més que el resultat d’un conflicte entre el nostre Jo espiritual i el nostre Jo mortal. En la mesura en que aquests es troben harmònics, gaudim de salut perfecta però així que ambdós entren en discòrdia, sorgeix el que coneixem com malaltia.
La malaltia és purament i exclusiva correctiva; no és ni venjativa ni cruel, si no el mitjà adoptat per les nostres pròpies Ànimes per assenyalar-nos les nostres errades; per reconduir-nos de tornada vers la sendera de la Veritat i la Llum, de la que mai ens hauríem d’haver apartat.
La malaltia és, en realitat, pel nostre propi bé i és beneficiosa tot i que la podem eludir si en tenim una correcta comprensió combinada amb el desig de fer el bé.
Sigui quina sigui l’errada que cometem, reaccionarà contra nosaltres mateixos causant-nos infelicitat, malestars o patiments, d’acord a la seva naturalesa. La seva fita és ensenyar-nos els efectes perniciosos dels pensaments i accions equivocades; i al produir resultats similars en nosaltres mateixos, ens demostra com provoca dolor a altri i per tant és contrària a la llei divina d’Amor i de Unitat.”
Arribats a aquest punt i havent presentat un fragment del pensament de Bach crec que ara és l’ocasió ideal per parlar una mica d’aquest home, d’aquesta figura, per poder-lo entendre una mica més a ell i també per poder veure-hi una mica més enllà dels remeis florals anomenats de Bach.
Dr.Edward Bach.
Edward Bach neix l’any 1886 i, com a metge, en un principi té un tarannà força continuista fins que alguna llavor brota de dins seu i el condueix a observar la vida des d’una altra perspectiva ni tan còmoda ni tan conservadora com la que seguien la majoria de professionals de l’Anglaterra d’aquells temps i per tant, pot acabar essent caracteritzat per una visió, diria jo, sacsejadora, alternativa i considerablement espiritual o mística.
No hauríem d’oblidar que Bach s’instrueix en un tipus de medecina força mecanicista en el sentit de que una de les principals premisses d’aquell enfocament era que la conducta malalta es considerava com un mal funcionament sense cap tipus de significat simbòlic. I de la concepció mecànica dominant que exigia el contacte entre els fenòmens passa a la visió energètica en la que l’energia no actua per acció mecànica si no per acció vibratòria obrint-se aquí la mentalitat que possibilita entendre l’activitat, sense contacte, a distància.
Si ens preguntéssim per quin motiu Bach va anar evolucionant en pensament, trobaríem un parell de raons o, millor dit, influències.
Estaríem parlant de la influència que va rebre Bach per part del món de la filosofia i també, la provinent de l’àrea terapèutica.
A nivell filosòfic es va veure sacsejat pel pensament hindú i també per, entre d’altres Kant, Hegel, Goethe, etc. Mentre que a nivell terapèutic va aprofundir en la homeopatia, l’antroposofia, l’ayurvèdica i també es va veure influenciat per la lectura de textos de Freud.
Així doncs, tot plegat, va anar obrint-li la mentalitat i alhora que trencava límits s’endinsava en un profund coneixement que el va portar a afirmar “la nostra vida actual no és res més que un  moment en aquest procés, com un dia d’escola”. Per a Bach la persona encarna per obtenir coneixement i experiència i així corregir els defectes, errades o faltes que el porten a ser imperfecte. Aleshores, viure és una oportunitat de continuar avançant. I un dels instruments amb què compta la persona per poder fer possible aquest creixement és el seu nivell de consciència de la malaltia.
Bach a través de la seva gran professionalitat va assolir reconeixement i fama no obstant quan va considerar que havia d’abandonar el clàssic estil de vida i de exercici professional no va ser massa comprés. No tothom té prou coratge com per poder renunciar per uns elevats ideals a un estil vida ple de comoditats i seguretat. Però Bach ho va saber fer i va acabar tancant la seva popular i concorreguda consulta mèdica amb la finalitat d’anar a trobar el que estava buscant.
Aquest punt, crec que és molt important donat que molts d’escrits afirmen que Bach no va trobar els remeis florals si no que els va anar a buscar. Es a dir, alguna part de dins de Bach ja sabia de l’existència en la natura de remeis amb propietats vibracionals adequades per ajudar al ser humà.
Uns mesos abans de morir, concretament el 21 de maig de 1936 ens comenta “Tot coneixement vertader sorgeix únicament del nostre interior quan ens posem en silenciosa comunicació amb la nostra pròpia Ànima.
Les doctrines i la civilització ens han robat el Silenci; ens han robat el Coneixement que tots posseïm dins nostre.
Se’ns ha fet creure que hem de ser ensenyats pels altres, aconseguint amb això submergir el Jo espiritual que cadascú de nosaltres posseeix.
Una gla arrossegada a cents de quilòmetres del seu arbre-mare, sap, sense necessitat de que ningú li ho indiqui, com convertir-se en un perfecte roure. Els peixos de mars i rius deixen els ous  i se’n van; el mateix que les granotes. La serp posa els seus ous a la sorra i segueix el seu camí. No obstant, dins la gla i dins dels ous existeix tot el coneixement necessari per que els nounats es desenvolupin tan perfectes com llurs pares.
Les joves orenetes poden trobar soles el seu camí cap als refugis d’hivern, a cents de quilòmetres de distància, mentre els seus pares encara estan ocupats amb la segona niuada.
Necessitem desesperadament tornar a comprendre que tota la veritat es troba dins nostre...
Efectivament, tal com podeu constatar ja fa un grapat d’anys que el benvolgut Edward Bach apostava per la consciència i per la sanació; un ferm innovador .
-Si t’interessa continuar amb aquest tema pots trobar un munt de llibres que parlen d’aquest autor i del seu treball. Per escriure aquestes ratlles, m’ha donat un cop de mà “Bach por Bach. Obras completas de Edward Bach” Ed. Continente-.




JUNG records, viatges i mandales. 20 de maig 2011.
L’Alquímia ens recorda que “Quod natura relinquit imperfectum, ars perficit” –el que la natura deixa imperfecte, ho perfecciona l’art.

D’ací emergeix un record, potser el primer de la meva vida i, conseqüentment només una impressió força vaga: jec en un cotxet a l’ombra d’un arbre. Es un bell i calorós dia d’estiu, de cel blau. Els daurats raigs de sol juguen entremig les fulles. La capota del cotxet està alçada. Desperto en mig de tanta bellesa i sento un indescriptible benestar. Veig brillar el sol a través de les fulles i flors dels arbres. Tot és extraordinàriament meravellós, alegre i viu.
Un altra record: estic assegut en el nostre menjador a l apart occidental de la casa, en una trona per a nens, i prenc llet calenta amb trossets de pa. La llet té un gust agradable i olor característic. Era la primera vegada que percebia tal olor. Fou el moment en que vaig despertar, per dir-ho d’alguna manera, al sentit de l’olfacte. Aquest record va perdurar en mi molt temps.” C.G.Jung.

Aquests dos records de Carl Gustav Jung extrets de “Recuerdos, sueños, pensamientos” ens poden portar a suposar l’excepcionalitat d’aquest ser. Pel general, tot sovint els records se’ns van quedant com desdibuixats no obstant l’ànima del petit Jung ja es deixava extasiar per la natura, pels contrallums, pels aromes... sense poder entendre-ho, en aquells moments dins el cotxet i assegut a la trona, entonava un càntic a la vida constatant el propi existir.
No és d’estranyar que Jung hagi estat un pensador molt avançat al seu temps. Al llarg de la seva joventut va llegir molt a Goethe -es deia que l’avi de Jung era fill natural de Goethe- i també es va endinsar molt en la filosofia de Nietzche entre d’altres,
Es va formar en medecina i va decidir especialitzar-se en medecina psiquiàtrica. Aquest interès el va portar a Paris, a la Salpêtrière on va estudiar profundament la branca de la psicopatologia de la mà de Pierre Janet.
Amb el temps va anar evolucionant professionalment i cap a l’any 1907 coincideix amb Sigmund Freud amb qui sorgeixen uns certs interessos de caire comú que els porten a establir una relació amical i alhora professional. Així doncs s’estableix una intensa col·laboració entre ambdós metges però pels volts de l’any 1913 esdevé la ruptura amb la publicació dels “Transformations and Symbols of Libido” on un Jung evolucionat es desmarca de la línia de les teories freudianes causant un profund desencís en la figura de Freud donat que ja el veia com el “príncep hereu” de l’escola freudiana.
Aquest trencament va suposar per Jung un considerable sacseig emocional i un reposicionar-se en front de la societat del moment que en bona part donava la mà a Freud.
A partir d’aquest moment s’obre un període especial per a Jung en el que seguint la seva línia pròpia comença a viatjar pel món...
África del Nord... “En viatjar a l’Àfrica per trobar un lloc psíquic al marge de l’europeu pretenc trobar en mi inconscientment aquella part de la personalitat que s’ha fet imperceptible sota la influència i pressió de la manera de ser europea
Els Pobles Indis... “Contemplar des de fora significa veure des del punt de vista d’una altra nació. Per això resulta necessari adquirir un coneixement suficient de l’ànima col·lectiva aliena, i en aquest procés d’assimilació un mateix s’enfronta amb totes aquelles incompatibilitats que constitueixen el prejudici nacional i la idiosincràsia nacional
Kenia i Uganda... “ Vaig quedar fascinat per aquesta visió. Era una imatge estranya, ami vista i al mateix temps com un sentiment de déjà vu molt viu, la sensació d’haver ja viscut aquest moment i com si hagués conegut de sempre aquell món separat de mi només pel temps. Em semblava com si tornés al país de la meva joventut i com si conegués aquells homes de pell fosca que m’esperaven des de feia cinc mil anys”. En aquest punt hi podem veure un apropament a la línia de la TVP – Teràpia de Vides Passades-.
India... “Em va impressionar profundament veure que l’espiritualitat india té tant de bo com de dolent. El cristianisme aspira al bé i queda exposat al mal; l’indi, pel contrari, se sent al marge del bé i del mal o busca l’assoliment d’aquest estat a través de la meditació i del ioga
Llavors vaig sentir a la llunyania un so de gong que s’anava acostant rítmicament. Era un grup de pelegrins  japonesos que, un darrera l’altra, caminaven fent sonar un petit gong. Amb això subratllaven rítmicament la primitiva oració ”Om mani padme hum” i el cop de gong coincidia amb el “hum”. S’inclinaven profundament davant la stupa i després entraven per la porta. Allí feien una altra reverència davant l’estàtua de Buda i entonaven un cant coral. Mentre els meus ulls els contemplaven, el meu esperit i la meva ànima se n’anaven amb ells i alguna cosa en mi els agraïa  silenciosament que m’haguessin ajudat tan acertadament en la meva inarticulació
Ràvena i Roma... “L’ànima de l’home té un caràcter eminentment històric. Com a personificació de l’inconscient està impregnada d’història i de prehistòria. Inclou el contingut del passat i substitueix en l’home el que aquest hauria de saber de la seva prehistòria. Tot el que és vida que existí i que està viva encara en ell, és l’ànima”.
Tots aquests viatges enriqueixen enormement a Jung i amb el pas del temps va perfilant cada cop més contundentment la seva visió del món i el seu enfocament terapèutic per obtenir la sanació.
En un d’aquests moments vitals Jung es troba dibuixant i pintant mandales, llavors més endavant va veient més enllà i entén que l’art del mandala és quelcom més que una pintura... 
*aquest escrit té la seva continuació a la pàgina principal d’aquest blog. Allà hi trobaràs “L’Art del Mandala”. Gràcies.