L'ANGOIXA EXISTENCIAL.

Podríem dir que el ser humà és el gran privilegiat del planeta en el sentit de que té tots el recursos possibles per edificar una vida, la seva. Ara bé, aquest mateix privilegi que en dona la llibertat d'acció, el lliure albir, d'altra banda ens pot portar a percebre i experimentar sensacions i emocions tan extremes i desestructurants que ens posen just davant del cingle de la vida.

Així doncs naixem i ens costa aixecar el cap. Naixem amb tot un potencial per desplegar però naixem febles i necessitem inexorablement de l'entorn per poder sobreviure. I aquest entorn ens ubica, ens posiciona en unes coordenades determinades, amb uns familiars concrets, en un lloc exacte, en una situació social-cultural-religiosa concreta.

I a partir d'aquests eixos anem creixent sense massa consciència del que estem fent. D'entrada, per sobreviure, ens cal l'aliment físic això es entès com el proveïment de mare terra cap a nosaltres. Es clar que aquest nodriment essencial no ens arriba per l'aire del cel si no que algú ens l'ha d'oferir i és aquí on es vinculen per primer cop aliment i factor humà. Aleshores en algun sentit anem interioritzant que sense aquelles mans que ens cuiden no seriem res; el cas és que no ens quedem en aquest punt si no que anem més enllà tot percebent el procedir d'aquelles mans que ens cuiden. I així anem captant, a mesura que anem creixent, el modus operandi d'aquells braços que ens transporten, que ens netegen... i en aquest procés se'ns obre el gran ventall emocional de la vida i podem captar de tot... probablement sense massa consciència anirem copsant els estats emocionals d'aquells sers que actuen d'intermediaris entre nosaltres i la vida, els nostres imperfectes proveïdors.

Conforme l'individu va desenvolupant-se, les estructures cerebrals van madurant i arriba un moment en el que pren consciència del seu fet diferencial; en aquell moment iniciem un procés de creixement en el que ens comencem a
intuir com a sers individuals, independents, autònoms...

I és clar, aquest créixer ens porta a començar a contemplar la vida des d'una altra perspectiva i de cop ens podem veure enfilats dalt del cim de l'existència i, en percebre la grandesa d'aquest gran misteri que és la vida, el mal de les altures existencials amenaça amb engolir-nos i ens exclamem sentint-nos sols davant la vida, per primer cop.

Arribats a aquest punt podem començar a entendre a Sartre quan ens explica que la llibertat del ser humà ve inexorablement acompanyada d'angoixa, desemparament i desesperació.

Resulta ben evident que quan sentim dins nostra la llibertat d'elecció, el lliure albir, d'alguna manera -en el cas de que no estiguem desconnectats emocionalment- se'ns activa el paràmetre responsabilitat i és aquest el que ens posa contra les cordes de l'angoixa quan comencen a entreveure tot el que poden comportar les nostres decisions, els nostres actes... tan referent a nosaltres mateixos com a la resta de persones.

El desemparament probablement lligaria més amb el sentiment de soledat que no pas amb l'angoixa pròpiament dita. Es tractaria d'una soledat davant del fet de decidir. I és que les decisions sempre acaben sent personals i alhora intransferibles. Probablement, quan decidim ens fem responsables de la nostra existència. No obstant el fet de no decidir també ens implica; vull dir que si no decidim, en el fons, també estem prenent una posició.

Pel que fa a la desesperança probablement apareix quan després de la nostra decisió ens topem amb la vida i amb el factor atzar i ja sabem que aquest és, pel cap baix, capriciós i sembla gaudir sacsejant-nos i és en aquest moment quan trontollem que ens desesperem i ens enfonsem.

Amb l'angoixa existencial no se li hauria de tenir massa contemplacions, probablement estaria bé seguir al poeta quan ens deia allò de...

Caminante, son tus huellas

el camino y nada más;

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

En aquest breu fragment del poema, Machado ens diu molt..  ens vol fer adonar de la importància del moment present, de la decisió del moment de trepitjar i deixar empremta, només així, només arriscant-nos i trepitjant podem fer camí. I podem entendre el camí com el fet d'avançar com a persones donat que quan ens encallem o bloquegem restem estàtics en aquell mateix punt i la nostra petjada es va enfonsant en el fang de les emocions insatisfetes.

I què ens passa quan ens mirem els peus i els veiem enfangats?

Doncs aquí no hi ha una fórmula universal, vull dir que cadascú reacciona a la seva manera i si no es decideix a mirar endavant trepitjant fort - per avançar aleshores l'estat d'insatisfacció que li comporta la inacció l'anirà engolint, se'l farà seu i ens excusarem en la mala sort que hem tingut, o en el familiars que ens han tocat o en el que sigui... de vegades hem aprés a esperar que aquells inputs que ens van enfonsar vinguin a rescatar-nos del fangar i no acostuma a passar això...la reacció, per anar bé, ha de ser nostra i evidentment això ens implica un profund procés de treball interior.

Cal fer un darrer apunt en aquest tema de l'angoixa existencial i m'interessa parlar dels emmascaraments entenent-los com els recursos que ens distreuen d'aquest dolor i que comporten el no afrontament de la qüestió.

Aquest emmascaraments que d'entrada poden semblar innocus, acostumen a portar un "efecte retard" i mentre ens desvien l'atenció i ens distrauen, el nivell del fang on estem immersos augment subtilment. Així doncs entenc com emmascaraments tot el que ens oculta o tapona l'angoixa. N'hi ha un munt... uns podrien ser les addiccions -tant a substàncies com a medicacions- pel que suposa l'addicció en si, donat que sembla alleugerir-nos però ens debilita i en aquest afebliment ens allunya de la possibilitat de treure el peu del fangeix. De fet, sota d'aquest tipus d'emmascarament hi rau un no poder dir o expressar allò que turmenta a la persona i que probablement ben dit tampoc hauria de comportar massa problema... El Dr.Bach ens parlaria aquí de l'Agrimony:

"AGRIMONY- Para personas joviales, alegres, bromistas, que aman la paz y se angustian con las discusiones o disputas, para evitar las cuales consentirán en renunciar a muchas cosas. Aunque generalmente tienen problemas y se sienten atormentados, inquietos y preocupa­dos, tanto física como mentalmente, lo ocultan detrás de sus chistes y sus bromas, por lo que son muy apreciados en sus círculos de amistades. Con frecuencia, tienden a los excesos en el alcohol o las drogas, para estimularse y ayudarse a sobrellevar con alegría sus preocupaciones"

Un altra emmascarament podria ser el fet de portar un vida hiperactivada, i tot tenint temps per un mateix, fugir-ne. Un altra podria ser la dependència emocional en la que ens trobem quan una persona el fet d'estar sola li activa l'angoixa existencial i per aquest motiu ho acaba fent tot acompanyada i, és clar, viu en funció de no estar sola i no aprèn a viure per ella mateixa; sovint aquestes persones acostumen a: 1-generar impaciència

"IMPATIENS- El remedio indicado para las personas rápidas para pensar y actuar, o que desean que todas las cosas se hagan sin vacilación ni demora; por ejemplo, los que se sienten ansiosos de una pronta recuperación de una enfermedad. Por lo general, encuentran muy difícil ser pacientes con las personas más lentas, dado que consideran esto como un defecto y una pérdida de tiempo, y se empeñan por todos los medios en lograr que los demás actúen con mayor diligencia. Con frecuencia prefieren trabajar y pensar solos, ya que así pueden hacer todo a su propio ritmo."

2-camuflar la por a la soledat projectant-se com molt solidàries, com germanetes de la caritat ajudant a tort i a dret però a sota el Dr.Bach ens diria que hi existeix un tret Chicory  on sota la preocupació pels altres hi rau una gran preocupació inconscient per si mateix.

"CHICORY- Para aquellos que se preocupan demasiado por las necesida­des de los demás, y tienden a excederse de sus cuidados a los niños, familiares y amigos, encontrando siempre algo que debe ser co­rregido. Disfrutan intentando modificar todo lo que consideran que está mal, y anhelan tener siempre cerca a aquellos por quienes se preocupan"

Com podeu veure, els sers humans tenim reaccions de tota mena...

Per acabar aquest escrit que avui ens ocupa voldria recordar que el més important és no percebre's com una "bitxo rar"i cal entendre que l'angoixa existencial pressiona a tothom, ara bé una altra cosa és que l'individu vulgui o pugui afrontar-la per tant per a qui es senti identificat en aquest tema, em resta encoratjar-lo a que tregui el peu del fang i veurà que tot i quedar la sabata bruta, a mesura que camina el fang sec es transformarà en polsim i anirà desapareixent. Es important, amb consciència iintencionalitat, trepitjar fort i centrar-se en el aquí i l'ara, no pas en el que passarà si.... Cal entendre que el si ens suposa un temps de verb condicional i no pas de present.

Podríem arrodonir-ho amb el següent poema de la Mare Teresa de Calcuta:

 .

La vida és una oportunitat, aprofita-la. 
La vida és bellesa, admíra-la. 
La vida és una beatitut, assaboreix-la. 
La vida és un somni, fes-lo realitat. 

La vida és un repte , afronta'l. 
La vida és un joc, juga'l 
La vida és preciosa, cuida-la. 
La vida és riquesa, conserva-la. 
La vida és un misteri, descubreix-lo. 

La vida és una promesa, cumpleix-la. 

La vida és amor, gaudeix-lo .

La vida és tristor, supera-la.
La vida és un himne, canta'l.
La vida és una tragèdia, domina-la. 

La vida és una aventura, viu-la.
La vida és felicitat, mereix-la. 
La vida és vida, defensa-la.