Si donéssim un cop d’ull als tractats filosòfics veuríem que ja fa una colla d’anys que els antics pensadors empraven la metàfora de l’astre rei, del sol, com l’element superior entenent-lo com a la veritat suprema. Ja Plató ens en feia referència tot parlant-nos de la situació d’aquells homes reclosos a la caverna i que en alliberar-se de les respectives cadenes sortien a un exterior mai imaginat; un món exterior que d’entrada els enlluernava. Un sol que projecta llum, dóna brillantor i fa que els objectes i els sers llueixin amb tot el seu esplendor i alhora projectin les respectives ombres, sempre tan interessants d’analitzar.
Dilgo Khyentse Rimpoché reconegut mestre incomparable dels ensenyaments Dzogchen i descobridor dels tresors espirituals de Padmasambhava i també mestre del Dalai Lama i mestre de Sogyal Rimpoché reflexiona també a l’entorn d’aquesta idea... “El sol i la lluna es reflecteixen a l’aigua plàcida i cristal·lina de forma instantània.... Els rajos del sol cauen per tot arreu de forma uniforme, però només allí on els concentra una lent d’augment poden arribar a cremar l’herba resseca”.
Es més que mai en temps com els que ara estem vivim quan
podem adonar-nos dels embolcalls i de les llaçades que fins al moment han adornat la nostra existència egoica i en veure que aquests ornaments no eren res més que això, bonics guarniments buits que probablement gairebé només servien a mode de trampa per encegar els nostres humans esguards cap al desig i l’aferrament; aleshores, podem sentim la necessitat
podem adonar-nos dels embolcalls i de les llaçades que fins al moment han adornat la nostra existència egoica i en veure que aquests ornaments no eren res més que això, bonics guarniments buits que probablement gairebé només servien a mode de trampa per encegar els nostres humans esguards cap al desig i l’aferrament; aleshores, podem sentim la necessitat
