L'ANGOIXA EXISTENCIAL.

Podríem dir que el ser humà és el gran privilegiat del planeta en el sentit de que té tots el recursos possibles per edificar una vida, la seva. Ara bé, aquest mateix privilegi que en dona la llibertat d'acció, el lliure albir, d'altra banda ens pot portar a percebre i experimentar sensacions i emocions tan extremes i desestructurants que ens posen just davant del cingle de la vida.

Així doncs naixem i ens costa aixecar el cap. Naixem amb tot un potencial per desplegar però naixem febles i necessitem inexorablement de l'entorn per poder sobreviure. I aquest entorn ens ubica, ens posiciona en unes coordenades determinades, amb uns familiars concrets, en un lloc exacte, en una situació social-cultural-religiosa concreta.

I a partir d'aquests eixos anem creixent sense massa consciència del que estem fent. D'entrada, per sobreviure, ens cal l'aliment físic això es entès com el proveïment de mare terra cap a nosaltres. Es clar que aquest nodriment essencial no ens arriba per l'aire del cel si no que algú ens l'ha d'oferir i és aquí on es vinculen per primer cop aliment i factor humà. Aleshores en algun sentit anem interioritzant que sense aquelles mans que ens cuiden no seriem res; el cas és que no ens quedem en aquest punt si no que anem més enllà tot percebent el procedir d'aquelles mans que ens cuiden. I així anem captant, a mesura que anem creixent, el modus operandi d'aquells braços que ens transporten, que ens netegen... i en aquest procés se'ns obre el gran ventall emocional de la vida i podem captar de tot... probablement sense massa consciència anirem copsant els estats emocionals d'aquells sers que actuen d'intermediaris entre nosaltres i la vida, els nostres imperfectes proveïdors.

Conforme l'individu va desenvolupant-se, les estructures cerebrals van madurant i arriba un moment en el que pren consciència del seu fet diferencial; en aquell moment iniciem un procés de creixement en el que ens comencem a

LES RIGIDESES, MES ENLLÀ DEL TRONTOLL INTERN.

Va néixer allà, en una família normal i corrent. Als pocs anys de vida, cap a mitja infantesa, el món se li va trasbalsar. Qui ho havia de dir!. Va entendre, va sentir que res tornaria a ser com abans. Llavors, a partir d'aquell sotrac va interioritzar que lo bo dura poc i que cal estar sempre a l'aguait donat que tot sovint quan s'és més feliç, més possibilitat hi ha de caure daltabaix, al buit i així tornar-se a ensorrar. Cal dir que a partir d'aquell desgavell personal de fa tants anys, encara segueix caminant amb un peu fora de camí, tot i que es lamenta de que la vida no flueix com desitjaria; diu que li manca quelcom, que voldria sentir-se en el seu Jo ajustat al seu moment personal.

No és cert que el retrat emocional que avui proposo podria tenir un munt de protagonistes?. Des d'aquell vailet que perd el pare als sis anys i aprèn a emular al germà gran o a fer de pare dels qui encara són més menuts que ell, passant per aquella noieta que malviu la separació dels pares, sense oblidar l'infant que va haver d'estar ingressat a l'hospital un munt de temps o la ingènua nena que confia en excés del pervers de torn fins a arribar a aquell petit aprenent de la vida que es troba allà, desorientat pul·lulant per que els pares, tot i estimar-lo, no saben o no poden fer costat, i ara sense direccionalitat alguna distreu el temps pels carrerons de la vila, del món; -activitat que, avui dia, acaba essent substituïda per un excessiu deambular en el món virtual a base de consoles, etc-. En la justa mesura tot pot resultar adequat, tan el fet de traginar pels carrers -tot i que a l'actualitat aquests ja no presenten les característiques de seguretat vial i ciutadana que hi havia abans- com passar estones amb el PC o la consola. Certament tot pot ser bo si no ens perdem pel camí...

Però, no perdem el fil... dèiem que quan la persona no sap deixar-se anar, cada cop va essent d'alguna manera més esclava de l'hemisferi esquerre que amb la seva inacabable xerrameca no deixa de donar-li ordres i suggerir-li instruccions