EL CENTRE DE GRAVETAT

 

Sovint els paràmetres del món físic poden ser fàcilment aplicats com a metàfores a d'altres àmbits com el psicològic.

Així, doncs si imaginéssim la figura humana podríem imaginar un eix central visualitzant-lo com una línia vertical que ens dividiria en dues parts, dreta i esquerra. Aleshores en funció de la nostra posició amb el terreny de la vida, aquesta línia divisòria ens podria aparèixer formant multiplicitat d'angles.

Quan la persona estés estabilitzada podríem constatar l'angle recte que formarien eix personal i realitat –el terra–, mentre que si l'individu estigués desajustat,la inclinació que ens apareixeria podria tendir més al tancament o a l’excesiva apertura. No cal ni dir que en ambdues situacions es provocaria la pèrdua de l'estabilitat personal: el trontoll.

Podríem traduir aquestes conformacions geomètriques des del llenguatge de la psicotraumatologia entenent que l’eix del tancament ens podria connectar amb la manca d’apertura personal, social mentre que l’angle excessivament obert ens podria conduir al desbordament, un estat com més allà de nosaltres…

De fet, no és cert que quan ens trobem pressionats en determinats aspectes vitals, de vegades ens podem arribar a sentir inestables?

Aquesta inestabilitat o trontoll vindria a significar «sentir-se insegur, notar-se fora de lloc d'un mateix, sentir-se forà del seu si més intern».

El trontoll físic també és entès com una oscil·lació o com una vacil·lació i per extensió podríem arribar a interpretar el trontoll psicològic com aquell estat en el qual la persona no es sent a gust amb ella mateixa.

Estem parlant d’un estat que si no s’ajusta es pot anar agreujant, esdevint cada cop més costós en esforç personal per part de qui pretén sortir-se’n.

Quan trontollem també es sacsegen les nostre sestructures i tremolen tant les nostres cognicions com les nostres emocions. Se’ns allunyen i esvaeixen aquells projectes tan anhelats i, de rebot podem veure amenaçat el sentit de la nostra existència.

Si tenim la sort de ser-ne conscients, el desencís ens brinda la possibilitat de reaccionar, mentre que si no ens n’assabentem o senzillament ens tapem d’ulls, llavors únicament la persona es limita a restar estàtica, apàtica davant del que creu que la vida malauradament li ha deparat; i ja que no té ni força ni visió interior es resigna enfonsant-se cada cop més en el seu malestar i aquell eix vertical va esdevenint oblic.

Es va perdent la perspectiva del camí vital que un dia es va somiar.

La vida, un i mil cops, ens convida a tirar els daus en el seu joc, però tot sovint, abans de sacsejar-los, som prou conscients del risc que suposa prendre part d'aquesta partida. Aleshores és quan la nostra existència pot frisar a notar-se embolcallada per l'atzar. I probablement és a partir d'aquest instant quan la persona s'adona de la importància del seu centre de gravetat psicològic. Un concepte aquest que ens vindria a indicar l'encaix amb un mateix; es tractaria senzillament de trobar-se a gust amb el que hom viu. Quan un/a té clar el camí que vol seguir o quan inverteix temps en el seu autoconeixement, està clarament apostant per equilibrar el seu eix personal, la seva vida.

Arribats a n’aquest punt és quan m'interessa parlar d'un fenomen que acostumo a qualificar com a «efecte baldufa». La baldufa és una joguina infantil que partint d’un punt de contacte amb el terra i amb l’ajut de la força que li aplica qui la propulsa acaba sortint disparada tractant de recórrer una mena de trajecte. Per tant, en aquest estri pot resultar tan important el punt de contacte amb el terra com la intensitat de la força de qui la impulsa. Les persones també necessitem tenir els peus al terra, si no, correm el risc de fer volar coloms... Però no hauríem d’oblidar que, a més d’aquest punt de contacte amb la realitat, la persona està inserida en un entorn familiar, social, professional, etc., que li oferirà propostes, suggeriments, condicionants... fins a arribar a les pressions.

Quan la força vectorial d’aquestes pressions supera la fortalesa interna –eix– de la persona, és quan l’individu perd el nord i va donant tombs per la vida com un autòmat...

I quan ens podem trobar trontollant i deambulant com un trompítxol? D’entrada suggeriré la importància que té la infantesa de la persona.

És en aquesta etapa de l’infant quan s’experimenta i en aquest provar i comprovar és quan va notant amb què s’entreté més i amb què s’incomoda. No cal dir l’enorme importància que té l’observació d’aquests primers «tastets de vida» per part dels pares i dels ensenyants ja que és en aquests jocs quan es pot començar a entreveure el perfil d’aquell petitó. Si els pares, a casa, no estan a l’aguait, poden passar desapercebudes certes «pistes» suggeridores de cap a on es decanta l’infant. Gairebé no caldria dir que entretenir-se, sense mesura, en activitats com consoles i televisors no porta gaire enlloc ja que endistreure’l, realment el distreu  d’ell mateix, de les seves circumstàncies, del que li agrada i del que li desagrada i, naturalment, pot acabar descentrant l’infant del seu estat personal.

Un altre moment que valoro amb molta significació és l’adolescència i ja que ja n’hem parlat en altres escrits em limitaré a remarcar la importància que té la formació i la informació d’aquest adolescent sobretot a l’hora d’escollir uns estudis. Si en aquest moment tan important de l’individu existeix una pressió forta –sigui familiar, sigui escolar– decantant el jove cap a uns estudis, cap a una professió més encaixada en la realitat o en la necessitat social que no pas en la realitat o necessitat de l’interessat, ens podem picar els dits. En aquest cas, el pseudoconseller no se n’adona i està agafant la baldufa i desplaçant-la directament i quan l’interessat se n’adoni es pot trobar lluny del que volia ser i notarà aquest desplaçament, aquest decalage dins seu traduint-lo en malestar.

En moltes problemàtiques psicològiques del món adult pot aparèixer aquest efecte baldufa per exemple quan la persona pateix una addicció, o quan una depressió també el fa trontollar, o quan la dependència emocional no el/la deixa fer el propi camí...

I tu, com vas de trontoll? Els teus esquemes mentals concorden amb la realitat que trepitges cada dia...?

L’angle del teu centre de gravetat és recte o s’inclina massa...?

Les pressions de la vida poden més que tu...? Saps dir que no amb un somrís...?

 

Escrit actualitzat a 2025 i anteriorment publicat el 10 d’abril de 2005 al Diari de Girona.