MEDITAR O APAIVAGAR L’ÀNIMA.

MEDITAR O APAIVAGAR L’ÀNIMA.

Tot sovint ens deixem portar per pensaments i per emocions que d’entrada semblen centrar-nos no obstant estaria bé poder entendre que aquests pensaments i emocions tot i semblar que ens protegeixen, ens hauríem de preguntar si en realitat ens aferrem a ells per no haver de sentir la por a la pell; en aquest cas podríem dir que més que protegir-nos, certes cognicions i emocions en enterboleixen la vida i ens empresonen. És ben important per a nosaltres saber discernir la intencionalitat dels pensaments i de les emocions de la nostra existència.

Una imatge prou entenedora la podríem emmarcar en la gran pista central del circ de la vida. Nosaltres

inexperts acròbates de la vida, allí dalt tractant de fer les mil i una tombarelles sense deixar de pensar en el perill que suposaria caure, esclafar-se contra el sòl i fer-se mal. I així com aquell qui no vol la cosa ubiquem una xarxa protectora a mig camí, -entre el que volem fer per que ens surt de l’ànima i el risc que ens suposa fer el que un@ sent que ha de fer-. El cas és que temem de tal manera al fracàs que de tanta por que tenim a caure al buit –existencial?-  ens acabem arrapant tant a aquesta xarxa que nosaltres mateixos, sense adonar-nos, la proveïm d’una nova propietat i així de xarxa protectora passa a la categoria de receptacle castrador, malla ofegadora. I allí quedem presoners de les nostres temences i només gosem treure la mà de la xarxa quan creiem tenir al nostre abast alguna altra cosa que ens serveixi de suport, que no ens deixi tan indefensos com suposem que estem.

El problema sorgeix quan ens adonem de que la majoria de pensaments i emocions generats per nosaltres mateixos -amb la finalitat de crear una mena d’estructura que ens aguanti- no ens permeten ser nosaltres, no ens deixen arribar al nostre interior.

En paraules de Pascal... “J’ai découvert que tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos dans une chambre”. “He descovert que tota desgràcia dels homes prové d’una sola cosa, de no saber restar en pau dins d’una cambra”
Blaise Pascal, Pensées.

Quan Pascal ens parla de la cambra podríem entendre que en realitat es refereix al món interior de l’individu. Així doncs, és ben cert que quan la persona no pot restar en harmonia amb si mateixa, té un considerable problema donat que no es pot escoltar de tant soroll interior que té; agitació o bullici d’altra banda provinent d’aquells pensaments i emocions que semblen donar-li la mà però que qui ho sap veure des d’un altra angle entén que l’emmanillen.

Algú podria dir-nos que meditar és tornar de nou la ment a casa. La vida ens proposa tot un seguit d’entrades i sortides, de viatges personals, de peregrinacions professionals, de stages lluny de nosaltres mateixos i llavors quan meditem, quan re-connectem amb el nostre món interior podem percebre aquella sensació de serenor tan familiar de saber-me de nou allí on sé que soc jo.

Com aquell viatger que no para mai a la llar i que gairebé sense adonar-se’n es dilueix entre el que és i el que fa, la nostra vida a mode de petits o gran tornados ens xucla, i de quina manera!. En aquests casos una de les solucions més adequades és fer ús de l’antídot de la dispersió, l’atenció.

I un cop posats en matèria entendrem que dins l’àrea de l’atenció poden existir diferents nivells. Em refereixo a que quan algú tracta de meditar, la primera atenció que obté és quelcom forçada. Ara bé, llavors amb el temps aquesta atenció passa a ser més fluida i ja sense tant d’esforç per passar a un tercer nivell que ens proveiria d’una atenció més autèntica i sempre tractant d’assolir l’atenció en majúscula, la superior. La paradoxa que ens trobem en aquest procés és que com més atents, menys forçats per tant no estaríem mai parlant d’una atenció neuròtica o forçada si no de prestar atenció al meu essencial.

Quan hom practica en aquest sentit pot arribar a redreçar la tendència als pensaments i emocions de caire negatiu que sovint ens envaeixen i que de suposada malla protectora es transformen en espinoses plantes trepadores que acabem per ofegar la nostra veu interior.

Quan ens deixem portar excessivament per aquests filaments enverinats correm el perill d’esdevenir titelles de la vida.

Una de les formes de meditar és centrar-nos en l’anar i venir de la nostra pròpia respiració, tot gaudint de la calmosa i espaiosa entrada i sortida de l’aire...

Així doncs podríem entendre que hom pot estar atent sense meditar però que ningú pot meditar sense aquesta atenció superior... tot és qüestió d’entendre que hi ha diferent tipus d’atenció, vaja vull dir que l’atenció no sempre té la mateixa valència.

Quan aconseguim restar en pau i harmonia en aquesta nostra habitació de la que ens parlava Pascal aprenem a fluir com un rierol

 i aleshores emergeix una mena de coneixement interior que ens permet nedar per la vida amb la plena confiança d’un nadó.