L'ART DEL MANDALA.

L’Art del Mandala.

Si reconstrueixo els fulls del calendari de la vida i em situo a l’any 2003, em ve al cap una exposició que una entitat gironina va portar a la ciutat. Es titulava “El secret del Tibet” i donat que sempre m’he sentit atreta per la cultura i procedir d’aquest poble em vaig encaminar amb el meu fill Daniel cap a la sala d’exposicions, l’estimada Fontana d’Or.

Allí tot veient les imatges que se’ns presentaven ens vam trobar amb la dura realitat d’un poble. De les imatges, de les estàtues, de les explicacions vam passar a gaudir de la confecció d’un mandala.

Recordo que aquest mandala era enorme. En un principi se’l veia dissenyat  geomètricament de forma impecable. Guaitaves la seva extensió i podies veure clarament les línies, els triangles, els semicercles... que tractaven

de donar forma a un disseny que més endavant lluiria amb les tonalitats de sorra acolorida que els monjos li anaven amorosament aplicant.

Dic amorosament aplicant perquè vaig poder percebre el simbolisme que entranya la construcció d’un mandala de tal nivell... Mentre els dos lames anaven pacientment fent la seva obra, en una tauleta auxiliar reposaven les eines construïdes especialment per a tal treball que restaven a la disposició dels visitants.

 No sé si podré transmetre amb exactitud aquests instruments... De fet es tractava d’una mena d’embuts allargats metàl·lics que a través d’un orifici d’entrada s’omplien de la sorra adequada i llavors en fregar l’embut amb l’ajut d’un estri de l’estil d’un bastonet de metall, per l’orifici de sortida, anava fluint la sorra corresponent. Em va sobtar que quelcom tan evident ens pogués meravellar d’aquella manera. El meu cor s’omplí de joia en veure com les manetes del meu fill de 5 anys tractaven d’emular l’art dels monjos que teníem allí. Es curiós però en aquell moment em vaig sentir com molt integrada en el concepte genèric d’humanitat; s’esvaí per uns meravellosos instants la capriciosa percepció del temps...

És ben cert que després d’aquell moment, l’art del mandala em va atraure encara més. Llavors el vaig introduir a la consulta com a eina de centrament, meditació i coneixement personal sobretot en nens, adolescents i persones altament sensibles a l’art. Resulta interessant veure per on, la persona, comença el mandala, no és el mateix iniciar-lo pel centre que per les vores. També ens parla de les tendències personals en veure com la persona el va pintant, si ho fa de forma aleatòria, ordenada o excessivament pulcre i per descomptat que són ben simbòlics els colors que la persona hi posa.

Recomano tenir a l’abast de la mainada de casa un plec variat de mandales a punt per pintar. Penso que l’estiu és una molt bona època per portar-ho a terme, donat els llargs moments de lleure que tenen els nostres petits i, si us he de ser franca, crec que a l’hora de pintar mandales pot resultar interessant la intencionalitat de l’art en qüestió. Em refereixo a que un@ li pot suggerir al seus fills que pinti aquell mandala en favor de la pau, de la solidaritat o del valor que li interessi desenvolupar en ells. De vegades, es pot oferir el mandala a la vida un cop acabat tot cremant-lo -sempre amb la presència dels adults de casa i amb les advertències oportunes- amb la voluntat de que la intencionalitat allí dipositada arribi allí on hagi d’arribar.

Posar mandales a la nostra vida ens ajuda a entendre’ns una mica més.