QUE CORRI L'AIRE...

"Respirar amb la plena consciència es donar gràcies a la pròpia existència, a la Vida". I.Coch.

La nostra més personal estança és ben particular, de fet s'ha anat creant de petits sumatoris energètics i en el seu sí més profund, cada element té una especial funció. Es bo sentir-nos-hi còmodes, confortables i alhora vitals.

La confortabilitat en aquesta nostra àrea passa per l'autoconeixement, per saber què se'ns escau realment i perquè. No obstant aquest sentir-nos bé en el fons necessita ajustar-se a una premissa ben clara que no és cap altra que el fet de reconèixer el propi moment i amb l'ajut d'aquest discerniment podem
anar posant al dia la nostra vida -deixant que corri l'aire- percebent el que està en la vibració del nostre present i prioritzant-lo per damunt d'allò que va tenir lloc però que ja no ens porta enlloc; això sí, sempre amb respecte per allò que ja no pertoca però amb la humilitat de l'agraïment per tot el que va ser.

El fet de reconèixer el propi moment en aquesta personal cambra ens fa entendre que som dinàmics i ens porta a redefinir constantment l'entorn que ens circumda i potser aquell quadre, aquell gran o petit input del damunt del prestatge de la vida amb el que ens sentíem tan identificats, hores d'ara ja no té res a veure amb nosaltres... i s'apropa el desprendre's, el deixar anar, el feng shui interior i alhora exterior. Qualsevol encallament en el procés de renovació interna ens pot apropar a l'aire viciat, a la manca d'oxigen, al malentès perfum de resclosit que no deixa de ser res més que ferum de quelcom en procés de putrefacció.

Es per això que en aquesta particular cambra nostra hi resulta imprescindible un mínim d'ordre, d'higiene, de ventilació... i per poder posar fil a l'agulla en aquest aspecte ens cal una actitud sincera, equilibrada, reflexiva, responsable i amorosa envers a nosaltres mateixos essent prou serens com per poder copsar el que cal moure de lloc, el que cal deixar de banda, el que cal incorporar...

Si no podem respirar amb comoditat dins la cambra serà aconsellable analitzar la qualitat de l'aire regnant en ella. De vegades oblidem ventilar sistemàticament i el prana de l'element aire resulta deficitari

Ens diuen que una de les  funcions que primer s'activa en un nadó en néixer és la respiració; respira i plora... algú podria dir que en aquell precís instant aquell ser s'adona de la seva condició humana. Aleshores amb el pas del temps aquell infantó que esdevé adult oblida aquell acte automàtic tant important i deixa de retre-li la importància que porta implícita.

Quan a la nostra vida no corre l'aire, d'alguna manera, ens obturem. Hi ha qui es refugia en el tancament emocional segellant-se en l'hermetisme, hi ha qui només respira per a si mateix i s'empatxa amb el conseqüent perill d'inflar-se -l'ego- a mode de globus aerostàtic i rebentar a la mínima, hi ha qui té por a tot allò de nou que pot portar-li el corrent d'aire i no només tanca la finestra si no que la tapia i ja no passa ni l'aire ni la llum.

No estaria gens malament elaborar, de tant en tant, una auditoria de la qualitat de l'aire en la nostra vida i preguntar-nos el perquè de la freqüència i la intensitat de ventilació de la nostra cambra; l'externa i la interna, és clar.

Sento que respirar amb agraïment es reconèixer la vàlua que tal acte mereix, és tornar-nos cada cop una micona més humils, més humans.

En aquesta línia potser no aniria gens malament recordar una pregària budista ben bonica per a qui desitgi, es tracta dels Quatre Pensaments Incommensurables i diu així...

Que tots els éssers tinguin la felicitat i les causes de la felicitat. (Amor)

Que tots els éssers siguin lliures del sofriment i de les causes del sofriment. (Compassió)

Que cap ésser sigui separat de la felicitat exempta de tot sofriment. (Alegria)

Que tots els éssers romanguin en equanimitat, lliures de l'aferrament i del rebuig, lliures de considerar a alguns propers i a d'altres distants. (Equanimitat).

Que així sigui!.