MONS PARAL·LELS

Per a determinades persones els móns paral·lels poden suposar una porta més enllà de la fantasia; un llindar que els guia cap a estats d'inspiració i de profunda creativitat en els que la perspectiva amb que contempla el seu món es modifica i se'n va més enllà dels paràmetres estàndards. Sense aquesta visió trencadora, novedosa i sobretot lliure no sé que hauria estat ni d'Einstein, ni de la seves teories; ni de Shrödinger, ni del seu gat.

El món paral·lel també acostuma a ser visitat per l'artista qui s'endinsa en un mar de sensacions i emocions; i un cop impregnat de tot aquest sentir ho materialitza creant. I damunt d'aquestes onades hi trobem surfejant vint poemes d'amor i una cançó desesperada de Neruda, la persistència de la memòria de Dalí, els Nocturns de Chopin i tants d'altres.

Els mons paral·lels absorbeixen i gairebé gosaria dir que abdueixen. En aquest punt rau la màgia del pensador innovador. Ara bé, dins l'àrea clínica també en trobem, de móns paral·lels; potser hauríem de parlar del que suposa...

El món de la fantasia no és pas un mal món; de fet, de petits acostumem a estar-hi endinsats. S'hi fica la criatura quan realitza jocs i d'alguna manera, és com si mentre juga amb el fang, les nines, les construccions anés assajant petites escenes de vida generades en funció dels paràmetres que li arriben. Aleshores conforme la persona es va fent gran és bo que s'ajusti en un considerable grau al seu entorn més proper -família, amistats, feina, lleure...-, donat que en cas contrari estaríem parlant d'éssers no massa adaptats.

I us podeu preguntar,"i quin mal hi ha en viure en una realitat paral·lela?". La resposta des de la vessant ètica o moral podria esser "cap de mal, donat que cadascú hauria de ser lliure per fer el que li convingui"; no obstant, des de l'àrea clínica gosaria dir que contemplem aquest fenomen amb una altra mirada força diferent. Parlem-ne.

Quan una persona viu en un món paral·lel acciona la seva vida amb una doble palanca, i en funció dels ítems del moment, es troba ubicada dins l'àrea real o dins l'àrea que podríem anomenar de desconnexió. Aquesta dissociació la porta a perdre gas per que d'alguna manera tota l'energia que dedica a la parcel·la irreal no la pot invertir en la seva vida diària, i d'aquesta manera, els seus projectes més immediats -estudis, feina, família, amistats...- poden aparèixer encallats o desatesos donat la minva de connexió.

Cal dir que moltes vegades la persona no acaba de ser conscient d'aquest procés que viu i només es lamenta de que les coses no rutllen. A més, si fa temps que viu  o malviu d'aquesta manera, la té tant internalitzada que li suposa part de la seva "normalitat".

En aquests casos es important que el clínic pugui definir a partir de quines vivències la persona va aprendre a desconnectar; i un cop detectada la diana, serà el moment d'abordar-la amb algun tipus de teràpia adequada per dissoldre el dolor emocional enquistat que la va portar a deambular pels llimbs. Cal dir que no tota teràpia és adequada per assolir aquesta fita.

Per cert, hi ha problemàtiques actuals que ens aboquen al món paral·lel, que ens hi endinsem tot lliscant, sense adonar-nos. De fet, el món d'avui ens incita força a la desconnexió; ens ho facilita. Considero que els éssers connectats tocant de peus a terra i amb plena capacitat de pensament i d'acció poden arribar a sacsejar estructures establertes de caire social, econòmic o fins i tot polític; així doncs no sé fins a quin punt li interessa, al poder fàctic, comptar amb éssers que pensen, raonen, reflexionen, decideixen... 

Tornant a les problemàtiques actuals ens trobem  les desconnexions que ens suposa el món virtual.

Som el que fem. El nostre cervell acaba captant el que li oferim. Si els inputs que li brindem són puntuals, fàcilment els podrà metabolitzar, no li suposarà cap entrebanc i la persona seguirà en el seu dia a dia. Ara bé, si el nostre cervell resta macerat moltes estones dins el brou televisiu o de les inacabables sèries o dins dels jocs virtuals, els anirà absorbint de tal forma que l'individu cada cop s'anirà sentint més còmode dins d'aquest estat letàrgic que li roba els minuts, les hores, la vida. I així sense que l'individu en qüestió se n'adoni, la voluntat o la concentració pels projectes s'anirà paulatinament evaporant. 

Es clar que tots necessitem moments d'esbarjo; el problema esdevé quan aquests espais no són puntuals i ens prenen bona part del temps i ens enganxen.

Per a qui vulgui fer una prova tractant de ser just amb si mateix, lleial a si mateix... podria comptabilitzar cada setmana les estones que dedica al món paral·lel en qüestió. Probablement se'n faria creus del temps que desinverteix en si mateix.

I, què fer en aquest casos?. Doncs prendre'n consciència i reaccionar. De fet, mai és tard per reaccionar. No obstant, quan més aviat, millor. El cervell ens ho agrairà i els resultats de la nostra vida, per suposat, també.