El cim personal.

Quan algú entén que la seva càrrega emocional prové tant dels fets esdevinguts al llarg de la seva existència com del pòsit del dolor transgeneracional que l`ha precedit és com aquell caminant que d'inici emergí de la foscor d'aquella caverna i tot fent un viatge de comprensió, s'ha posicionat ja a mig camí de la muntanya d'obstacles emocionals que la vida, amorosa però també contundent i despietada, li ofereix per poder créixer una micona més.

Aleshores, un cop efectuat el desitjable però també potent procés de presa de consciència ens trobem de cara, al davant de la vida, dubtant en relació cap a quina direcció ens hem de dirigir. Així doncs aquell viarany que ens ha conduit a mitja muntanya ens presenta un encreuament dividit en diversos corriols que tot serpentejant ens ofereixen diferents possibilitats d'abordatge d'aquell dolor que cadascú porta adherit a les espatlles, al cor...

Alguns d'aquests petits caminets que anem trobant ens proposen la distracció i aquesta fa la seva feina i sembla ajudar-nos a no sentir el problema emocional que arrosseguem. Quan fa una estona que caminem en aquesta direcció ens podem sentir com anestesiats i, aparentment, pot semblar que l'elecció ens ha sortit a compte donat que no patim. Aquesta és l'anomenada àrea de la desconnexió i la seva característica principal és que que no ens permet arribar al cim on trobaríem la resolució del conflicte interior però ens permet viure d'una forma automàtica, a l'estil d'un walking-dead qualsevol. Cal dir que aquesta opció, la majoria de vegades, no es una elecció conscient sinó que la persona arriba a aquest punt a partir de la fractura interior provocada pel sacseig del trauma i una part seva creu que li resulta millor viure en aquest standby de congelació emocional que no pas afrontar allò que genera tant de dolor. Amb aquesta elecció, l'individu no es retroba amb el seu jo autèntic i es perd en els llimbs. Mai sabrà el que hi ha més enllà del seu horitzó. Però tampoc li preocupa donat que li permet viure amb una certa folgança.

Un altre sender sembla tant enrevessat que ens proposa girar cua. Així doncs l'esgotament d'aquella problemàtica fa que qui la pateix vegi impossible de pujar muntanya amunt. En aquest punt, la por i el negativisme prenen  un enorme protagonisme i l'adverteixen dient-li que si el passat resultà tan dolorós, el que encara no coneix i que l'espera dalt de la muntanya podria arribar a ser encara molt pitjor. El bloqueig apareix i el caminant s'atura en el seu viatge personal, s'asseu en qualsevol roca del camí i enfoca la mirada cap al darrera. Ja no contempla el possible cim abans anhelat i, resignat torna en direcció a l'ull d'un huracà destructiu que segueix bategant dins seu en forma de pensaments limitadors, emocions destructives, flashbacks etc. Amb aquesta opció l'individu tampoc es retroba amb el seu jo autèntic i esdevé captiu sumint-se de nou dins la foscor cavernària del passat que torna a fer-se present.

Tot pujant per la senda en direcció al cim, el vianant pot tractar d'afrontar tot el que el bloqueja i rellisca, caient un cop i un altra, i no entén com en la qüestió del dolor emocional no n'hi ha prou amb la voluntat. De vegades algú que fa un tram a la seva vora li suggereix que ho intenti, que amb molta voluntat segur que se'n surt; però no sempre és cert aquest enfocament. Avui dia sabem que el dolor emocional es manté d'alguna manera enquistat en les nostres xarxes neuronals comprometent determinades estructures cerebrals -hipocamp i amígdala cerebral, entre d'altres- prolongant els seus tentacles a determinades zones corporals que segueixen mantenint la memòria`d'aquell patiment, el record de la vivència dolorosa. Amb aquesta opció l'individu pot arribar a albirar el seu jo autèntic però en veure la gran inversió en temps i esforç que li suposa, es desmotiva i s'autoculpa de no saber-ho fer millor. I recorda reiteradament que qui l'envolta li deia que amb la voluntat n'hi hauria prou per fer el cim. Cal dir que aquests consellers probablement anaven amb molt bona fe però amb poca informació i probablement no sabien interpretar del tot el mapa topogràfic de la zona del trauma.

Quan l'excursionista de la vida no es permet la distracció i entén que si s'allibera del dolor interior, a més de guarir-se personalment estarà alliberant de patiment a les generacions que el seguiran, és quan es decideix a mirar endavant tot afrontant el dolor de cara. Aleshores conforme s'acosta al cimal entén perquè certes parts del camí li han fet tornar a sentir aquell dolor intern o l'han portat a pensar un cop més d'aquella manera que sap que li comporta patiment i entra en un procés de comprensió profund entenent que si creiem que amb la voluntat n'hi ha prou és senyal de que ens manca informació i tècnica. I és que quan el trauma s'enquista ens calen enfocaments terapèutics fiables, vàlids i contrastats com ara EMDR que connecta i dessensibilitza les connexions entre el cos i les emocions i cognicions negatives originades a partir del fet dolorós.

Un cop dalt de la muntanya, el caminant té al seu davant un paisatge totalment diferent del que havia vist dins la caverna o al llarg de l'ascensió. La perspectiva canvia; la claror també i l'aire, fins i tot, és més fresc i pur. Aleshores pot arribar a entendre que sense la pressió i el malestar que s'originà en aquell soterrani mai s'hauria decidit a fer el cim gaudint de tot el que ara el fa sentir viu.

Quan el dolor ja no s'enquista i es metabolitza, passa a  integrar-se dins nostre i aquesta integració ens ajuda a ser persones més completes, més sensibles i comprensives. Es en aquests moments quan podem entreveure una mica el manual del joc de la vida i, amb un somriure compassiu, seguim fent camí. Aleshores, moltes vegades, amb el nostre fanalet encès, restem a la vora del camí tractant d'il·luminar les passes d'algun caminant que passi a la vora buscant el seu propi trajecte...