A L' ENTORN DE LA CONSCIÈNCIA I.

L’Autoconsciència. Viure cap enfora, viure cap endins.

Yo no soy yo.  
Soy este
que va a mi lado sin yo verlo,
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces, olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedará en pie cuando yo muera.

Juan Ramón Jiménez.

“Para la mayoría de nosotros, lo difícil es desligarse de los viejos hábitos de pensamiento: "Yo soy algo", "este es el camino", "pertenezco a X", "creo en tal"...Tan pronto adopta usted esta postura, se ha separado de sí mismo y por lo tanto, es incapaz de mirar el proceso total. Y mientras exista fragmentación, tanto externa como interna, tiene que haber confusión”. Krishnamurti.

Podríem arribar a afirmar que no acostuma a resultar massa fàcil mantenir-se en la línia de ser un mateix; pel general, no és gens fàcil.

Naixem amb el nostre especial Ser a mode de valuós tresor interior i en néixer, aquesta personal joia comença a veure’s compromesa per les mil i una vicissituds que la van sacsejant.

I així nosaltres, amnèsics posseïdors d’una gemma de qualitats i poders gairebé impensables, ens deixem formatejar per la vida. I és que amb el pas i el pes del temps ens va venint de tot, des de vivències de fàcil i ràpida absorció fins a experiències que ens mouen amb tanta intensitat que acabem desplaçant-nos del nostre propi eix. No hauríem d’oblidar que
en els nostres primers temps estem marcats per la fragilitat del nostre Jo. Degut a aquesta delicadesa tan característica dels infants la única solució que ens resta rau en deixar-nos emmascarar pels “xapapotes” vitals; en cas contrari, si el nostre Jo de nen@ tractés de nedar a contracorrent, es podria arribar a esquinçar.

Llavors, amb el temps la persona pot sentir-se dividida en el seu pensar, en el seu sentir, en el seu procedir... i aquest instant resulta enormement significatiu donat que, sense nosaltres saber-ho, ens brinda una meravellosa possibilitat de reacció. Es tracta de la subtil percepció de que alguna cosa se’ns escapa. Cal dir que llavors, pel general, un cop presentada aquesta interna advertència, l’anirem tenint in crescendo tot sovint fins arribar al personal límit de cadascú en el que a partir d’un determinat podem anar perdent sensibilitat –minvar de l’autoconsciència- i conseqüentment, de tant enfangat que resulta el nostre Ser, -aquest nostre tresor intern- l’acabem negant ofegant-nos en el malestar, en les angoixes, la impaciència, l’enuig, etc. només per no sentir-nos nosaltres mateixos. I gairebé no ens en adonem...

I és que el retrobament amb la nostra essència acaba resultant imprescindible per aconseguir assaborir l’harmonia interior. De fet, de mètodes per assolir aquesta fita n’hi ha un munt...

No es tracta d’obsessionar-nos en un rigorós, pautat i determinat enfocament de centrament donat que probablement cadascú de nosaltres té la seva particular idiosincràsia. Així per assaborir el propi retrobament, a mi em pot resultar efectiva la meditació per bé que a tu et pot alimentar enormement el contacte amb la natura, o potser el que t’endinsa és el Canon de Pachelbel o posar-te la bata al davant de la paleta dels teus olis o asseure’t a la teva tauleta en front d’aquests teus personals mandales o qui sap...

Això sí, el que resulta gairebé imprescindible és la constància del contacte amb nosaltres mateixos. Sovint la vida sembla jugar amb nosaltres i no ens facilita aquests necessaris moments de retrobament si no que tendeix a fer-nos creure que nosaltres hem de ser els darrers en la nostra llista de prioritats i ens ho ben  empassem. Caldria que ens contempléssim a nosaltres mateixos com un molt bon amic... No és cert que amb els bons amics ens desitgem sempre el millor? Si el contacte amb els amics passa de Pasqües a Rams, l’afecte pot arribar a diluir-se... i a transformar-se en una amistat o una coneixença... Doncs el mateix passa amb la relació amb la pròpia essència. Per que la nostra essència s’alimenti ha de menester el permanent nodriment i no ens serveix fer àpats de llop.

Crec fermament que la via per retrobar aquest nostre particular Ser arriba al seu màxim exponent, a la seva màxima expressió quan dins la nostra intencionalitat hi ha present l’agermanament. Quan jo sé que si milloro, millora quelcom més que jo. Quan jo sé que si sento la pau dins, la projectaré i ajudaré a construir un món amb una vibració menys densa.

Així doncs quan un@ es percep com un actiu component més del col·lectiu, perd el poc o molt matís interessat que podria haver revestit en algun moment la seva pretensió de millora i, s’endinsa en la parcel·la de l’amor incondicional que és la màxima expressió de l’ànima.