INDIGNACIO 2011. Lluny de la por i l’aferrament.

INDIGNACIÓ 2011. Lluny de la por i l’aferrament.

Fa un munt d’anys que vinc sentint la teoria de que el jovent mai fa res, vaja que passa de tot. Aquesta idea és perillosa donat que si un@ resta estàtic i amb la ment tancada  pot acabar creient-se que la passivitat d’alguns és general. Això no és més que un preconcepte arriscat  ja que
pot acabar actuant a mode de xuclador energètic tot vampiritzant i afeblint l’energia d’aquell que sí que s’implica a l’hora de purificar, de sanar aquest nostre món.

A l’actualitat ens trobem amb una curiosa tessitura, l’aparició del moviment INDIGNAT que ens fa palesa l’existència

d’un descontentament general en relació a com es manega aquesta societat que ens envolta;  bé, millor dit, que ens envolta i alhora ens entortolliga.

Us heu preguntat perquè justament ara apareix aquest fenomen? Algú pot pensar que es pura casualitat. No, no, ja ho sabem prou que les casualitats no existeixen per tant ens trobem al davant d’una interessant causalitat. Parlem-ne.

De descontents, de indignats, de fet sempre n’hi ha hagut, no és cert?. El que succeïa és que gran part de la població descontenta restava muda en el silenci; eren ben pocs els qui manifestaven la seva opinió. I perquè això?

Penso que el silenci, tot i semblar-ho, no és buit; no n’ha estat mai de buit i ara, a l’actualitat, ens trobem que aquest contingut de la massa, fins ara silenciosa, va emergint.

Pensem-hi. Quins podrien ser els paràmetres que hagin propiciat aquesta reacció? De moment, en destacaré tres. Anirem pels dos primers, la manca de por i l’absència d’aferrament.

Pel que fa a la manca de por, m’agradaria poder entendre el factor por com una salvatge onada que ve originada per un intens fet i que en segon lloc pot ser maximitzada, mantinguda, estroncada o eliminada en funció de les corrents internes de la mar, del ser. Tractarem d’aplicar-la...

Així doncs si bé és cert que un dels paràmetres que s’acostuma a inocular al ser humà en néixer és la por –a la malaltia, a la ruïna, al fracàs, a la soledat...-, jo diria que la societat espanyola –i probablement encara en més intensitat, bona part de la societat catalana-  ha patit en doble mesura aquesta por donat que quan un individu es veu mancat de llibertat i d’expressió, l’ànima es sent castrada i sent la necessitat de revelar-se, d’indignar-se. Però si el preu de la indignació és la vida, la por a l’estaca del poderós s’immisceix dins la pell d’unes quantes generacions i així, com aquell qui no vol la cosa, anem heretant temences.

Pel que sembla doncs la majoria dels qui avui alcen la seva veu, una de dues, o ja no els arriba la terrorífica onada de la por al cop de pal o senzillament la força de les corrents internes d’aquesta mar personal té un potencial gairebé inimaginable i ha anat regenerant. El cas és que han perdut la por o han aprés a donar prioritat a d’altres aspectes molt més constructius del ser humà.

Recordem el segon factor que esmentàvem, es tractava de l’aferrament. Malauradament la societat actual ha ofert un moment vital ben dur a la majoria de jovent tant a nivell de feina com de seguretat. Girem el mitjó!. Aquesta situació, en no donar-los res, els ha conduit directes a no tenir res per perdre. Paral·lelament, en termes budistes estaríem parlant del fet del desprendre’s, el màxim grau de llibertat personal. Així doncs, la nostra societat , gairebé sense adonar-se’n, ha propiciat aquesta lògica reacció.

El cas és que en absència de por i d’aferraments, la part indignada d’aquesta societat ha après molt, moltíssim...  ja no cau en la provocació, ni en els estralls. Podríem dir que fa honor a Gandhi quan ens comenta que la violència, no és res més, que la por als ideals dels altres.

Voldria efectuar una darrera reflexió en relació a la queixa que s’efectua en front de la tasca dels bancs. Si be pot ser cert que majoritàriament certes entitats financeres han especulat considerablement  crec que, en aquest punt, és important entonar un mea culpa i entendre que si aquests organismes han tret bon profit, en bona part ha estat degut al culte a la imatge social que bona part de la població presenta. Em refereixo a que la vanitat és molt dolça i llaminera i si les persones toquéssim de peus a terra i tinguéssim clar el que volem en la nostra existència, això ens comportaria una considerable solidesa interior a prova de les temptacions del món de la usura. De fet, només es tracta de tenir les coses clares, saber quin és el lloc propi i no deixar-se manipular; però per assolir aquestes fites ens cal efectuar un bon i profund  treball, a més de social, personal.

Així les coses, aquesta massa crítica silenciosa però ja no pas silenciada, i apaivagada que no pas passiva també dona força als qui pensaven igual però que per qüestions d’edat restaven més esclafats per la pressió de polsegoses pors polítiques, religioses... i al mateix temps que fa brollar aquesta immensitat de líquid emocional que havia estat tan estancat ens mostra la força de la unió, defugint de l’enaltiment de l’individualisme.

El desbloqueig sembla estar fet, malgrat tot crec que ara segueix una etapa engrescadora però gens fàcil donat que per continuar en la línia iniciada cal coneixement, temprança, força, cohesió i sobretot discerniment, entenent el discerniment com la facultat de saber el que convé per no acabar caient, un cop més, en l’espiral engolidora de les onades d’aquesta mar tan temptadora, brava i alhora tan bella i harmònica.