ELISABETH KÜBBLER-ROSS, tota una dona.

ELISABETH KÜBLER-ROSS, tota una dona.

De nou em trobo que una pacient em presenta un autor, bé en aquest cas es tractava d’una autora.

Fa vora de vint anys que m’assabento de l’existència d’una psiquiatra suïssa que aprofundeix en el tema de la mort i el dol. De nou, una pacient em parla d’un llibre; es presenta a la consulta amb un exemplar de “La muerte, un amanecer” –en català “La mort, una aurora”. Recordo que me’l va dedicar i li ho vaig agrair de tot cor.

L’entranyable Elisabeth entrava
dins la meva vida i jo, un cop més, em sentia assistida i enfortida pels seus comentaris, per les seves experiències relacionades amb el fet de desencarnar; explicacions encoratjadores que reforçaven certs aspectes del meu personal enfocament terapèutic. Recordo que em vaig sentir acompanyada, sostinguda diria jo, doncs algú ja de l’estament entès com a mèdic o científic trencava el silenci gosant parlar del morir i del procés que es dona en aquest transcendir.

Parlaré avui de “La rueda de la vida” que és l’autobiografia de la doctora en qüestió i si bé aquest llibre té mil i un moments entranyables, en destacaré tres que, al meu parer, resulten prou significatius per entendre el que ella va ser i va fer.

Començarem per la vivència en la que ella de ben petita ja té un contacte diferent amb la mort. Jo crec que aquesta experiència la va sacsejar de tal forma que la va anar guiant cap a la seva vocació, unir dos paràmetres: l’amor i la mort.

“El següent  que recordo és haver-me despertat en una habitació desconeguda. En realitat s’assemblava més a una gàbia de vidre o a una peixera. No hi havia finestres, el silenci era absolut. La llum dels sostre estava encesa les vint-i-quatre hores del dia. Durant les setmanes següents un seguit de persones en bata de laboratori va estar entrant i sortint sense badar boca ni dirigir-me cap somrís amistós.

Hi havia un altra llit a la peixera. L’ocupava una nena uns dos anys més gran que jo. Se la veia molt fràgil i tenia la pell tan blanca que semblava translúcida. Em feia pensar en un àngel sense ales, un petit àngel de porcellana. Ningú l’anava a visitar mai.

La nena alternava moments de consciència i inconsciència, així que mai vàrem arribar a parlar. Però ens sentíem molt a gust juntes, relaxades i en confiança; ens miràvem als ulls durant períodes de temps incommensurables. Era la nostra manera de comunicar-nos; teníem llargues i interessants converses sense emetre el mínim soroll. Constituïa una simple transmissió de pensaments. Només calia obrir els ulls i començar la comunicació. Déu meu, quant restava per dir!.

Un dia, una mica abans de que la meva malaltia fes un gir dràstic, em vaig despertar d’un sopor ple de somnis i en obrir els ulls vaig veure que la meva companya d’habitació m’estava esperant amb la vista fixa en mi. Llavors...


vàrem tenir una conversa molt bonica, impactant i atrevida. La meva amiga de porcellana em va dir que aquella nit, de matinada, marxaria. Jo em vaig preocupar.

-No passa res –em va dir. Hi ha àngels que m’esperen.

Aquella nit vaig notar que es movia més del que era habitual. Quan vaig tractar d’atraure la seva atenció, va continuar mirant com si no em veiés o potser mirants a través meu.

-És important que segueixis lluitant –em va explicar. Milloraràs. Tornaràs a casa teva amb la teva família.

Jo em vaig alegrar, però de sobte em vaig notar angoixada.

-I tu? –li vaig preguntar.

Em va dir que la seva vertadera família estava “ a l’altra banda” i em va deixar clar que no ens haviem de preocupar per res. Vàrem somriure i ens tornàrem a adormir. Jo no tenia cap mena de por pel viatge que la meva amiga anava afer. Ella tampoc. Em semblava quelcom tan natural com que el sol s’amagui a la nit i sigui substituït per la lluna.

A l’endemà vaig veure que el llit de la meva amiga estava lliure. Cap dels metges ni infermeres em va fer el mínim comentari referent a la seva partença, però en el meu interior jo vaig somriure, sabent que abans d’anar-se’n havia confiat en mi. Potser jo sabia més que ells. Per suposat que mai he oblidat la meva amigueta que aparentment va morir sola però que, estic segura, estava atesa per persones d’una altra dimensió. Sabia que se n’havia anat a un lloc millor”.

Com podem veure, en aquest episodi l’Elisabeth es troba al davant d’una assignatura que més que pertànyer al món infantil, podria correspondre a un crèdit de nivell diguem, superior. La petita Elisabeth a més d’estar molt malalta – veiem que no només és ingressada si no també aïllada- aprèn a entendre el fet del morir. Ella entra en comunió amb la nena malalta que li transmet tal harmonia que ens la sacseja per tota la vida, obrint-li l’escletxa per entrar a l’àrea dels moribunds, el procés del finar i el més enllà. Àmbit que d’altra banda, ella ja no abandonaria mai.

Aquest punt també el trobo especialment interessant en referència al personal mèdic. Tot i que avui dia es dóna enorme importància a l’estat emocional dels infants malalts, el tema de la mort encara acostuma a suposar una mena de tabú i sovint es creu que per no fer mal a la criatura és millor no parlar del tema, en el fons veiem que la mainada sí que es pregunta en relació a la mort, una altra cosa és que ens ho verbalitzin o no...

“A diferència de les meves germanes, També m’agradaven molt els animalets domèstics. En acabar el parvulari un amic de la família que tornava de l’Àfrica em va regalar un cadell de mono que vaig batejar amb el nom de Xixo. Ràpidament ens vàrem fer molt bons amics. També recollia tot tipus d’animalons i en el soterrani de casa hi vaig improvisar una mena d’hospital on curava ocellets, granotes i colobres lesionats. Una vegada vaig cuidar un corb ferit fins que va recuperar la salut i va ser capaç de tornar a volar.

M’imagino que els animals sabien instintivament amb qui podien confiar. Això ho podia comprovar amb el piló de conillets que teníem en un tancat allà al jardí. Jo era l’encarregada de netejar la gàbia, alimentar-los i jugar amb ells. De tan en tan la meva mare preparava rostit de conill per sopar. Jo evitava convenientment pensar de quina manera arribaven els conills a l’olla, però sí que constatava que els conills només treien el nas per la porta quan m’acostava jo i mai quan s’acostava la resta de la meva família. Lògicament això em portava a mimar-los encara més. Al menys em distingien de les meves germanes –recordem que les germanes Kübbler-Ross eren trigèmines.

Quan els conills van començar a multiplicar-se, el meu pare va decidir reduir-los en nombre a un mínim. No entenc perquè va fer això. No costava res alimentar-los donat que menjaven pixallits –dent de lleó- i altres herbes i al pati n’hi havia un munt però potser així es pensava que s’estalviava diners.

Un matí li va demanar a la meva mare que preparés conill rostit; i a mi em va dir: -de camí cap a l’escola porta un dels teus conills a la carnisseria, i al migdia quan tornis el reculls perquè la teva mare tingui temps de cuinar-lo per al sopar. Tot i que em vaig quedar glaçada, vaig obeir. Aquella nit vaig “observar” com la meva família es menjava el “meu” conillet. Gairebé m’ennuego quan el meu pare em va dir que fes un tast –una cuixeta, potser?-em va dir. Jo, m’hi vaig negar rotundament i me les vaig empescar per evitar una “invitació” a l’estudi del meu pare.

Aquest drama es va repetir durant mesos, fins que l’únic conill que quedava era en Blackie, el meu preferit. Estava grassonet, semblava una gran bola peluda: M’encantava bressolar-lo i explicar-li tots els meus secrets. Era un excepcional oient, un psiquiatra fabulós. Jo estava convençuda de que era l’únic ser del món que m’estimava incondicionalment. Però el dia temut va arribar. Després d’esmorzar, el meu pare em va ordenar que portés en Blackie al carnisser. Vaig sortir al pati tremolant i amb un nus a la gola. Quan el vaig agafar, li vaig explicar el que m’havien ordenat que fes. Blackie em va mirar movent el nassarró rosa –No puc fer-ho –vaig dir-li i posant-lo al terra li vaig suplicar que fugís. Ves-te’n. Però ell no es va moure.

Finalment es va fer tard, les classes eren a punt de començar. Vaig agafar al Blackie i vaig córrer cap a la carnisseria plorant com una magdalena. He de pensar que el pobre Blackie va pressentir que estava  punt de passar alguna cosa terrible, vull dir que el cor li bategava tan ràpid com el meu, quan el vaig entregar al carnisser vaig sortir corrent cap a l’escola sense acomiadar-me. Em vaig passar la resta del dia pensant en ell,preguntant-me si ja l’haurien matat, si sabia com l’estimava i dient-me que sempre més el trobaria a faltar. Vaig lamentar no haver-me acomiadat d’ell.

Totes aquestes preguntes que em vaig fer, i no parlem de l’actitud, van sembrar la llavor per al meu treball futur. Vaig odiar el meu patiment i vaig culpar al pare.

Després de les classes vaig entrar lentament al poble. El carnisser m’esperava a la porta. Em va fer a mans la bossa tèbia que contenia a Blackie i va comentar: -és una llàstima que hagis portat aquesta conilleta. Faltaven un parell de dies per tenir conillets.

Per començar, jo no sabia que Blackie era femella. Creia que seria impossible sentir-me pitjor, però em vaig sentir pitjor. Vaig desar la bossa al mostrador.

Més tard, asseguda a la taula, vaig contemplar com la meva família es menjava el meu conillet. No vaig plorar, no volia que els meus pares sabessin com em feien patir. El meu raonament va ser que era evident que no m’estimaven per tant havia d’aprendre a ser més forta i dura. Més forta que ningú. Quan el meu pare va felicitar a la meva mare pel saborós cuinat, em vaig dir. “Si ets capaç d’aguantar això, pots aguantar qualsevol cosa a la vida”.

En aquesta vivència que va tenir la petita Elisabeth destaca l’especial pragmatisme –per anomenar-ho elegantment d’alguna forma...- que presentava el seu pare però deixem apart els aspectes personals de les persones del seu entorn i anem a comentar més profondament el procés pel que passa la nena. Resulta evident que Elisabeth viu, en aquest cas, una experiència traumàtica.

De nou, la vida la posa enfront de la mort i en aquest cas, d’una forma dolorosament repetida. Kübbler-Ross aleshores estableix el vincle amb els animals que ja mai més perdrà.

Considero també d’especial interès el moment en el que s’allunya emocionalment de la família i el procés de pensament que empra per no sentir l’intens dolor que li fa somatitzar la por en forma de tremolors i l’angoixa com una mena de nus a la gola. Destacaria també a nivell cognitiu la importància del que es diu a si mateixa “no m’estimen per tant he d’aprendre a ser més forta i dura”.

Cal dir també que en aquesta part de la història es pot percebre la lliçó de l’aprenentatge de la vida quan admet que aquesta vivència és la llavor de l’especial enfocament de la seva carrera fins i tot jo arribaria a dir que quan experimenta la ràbia, el dolor, la culpabilització... està ja, sense saber-ho, perfilant el que serien les seves futures fases del dol.

En les paraules i la vida de Kübbler-Ross hi he vist de tot però, hores d’ara, encara continua meravellant-me el seu coratge sobretot en la vivència en la que, ja de gran, li cremem la seva llar a Head-Waters on hi havia invertit tots els seus diners per poder crear un centre de curació. En aquella granja doncs, s’hi va carbonitzar bona part de la seva  vida, dels records i de la documentació. Tot i caure-li el món al damunt ella reflexiona i arriba a una excel·lent conclusió. Vegem-ho.

“A l’any 1985 després d’anunciar la meva intenció d’adoptar nadons infectats per la sida em vaig convertir en la persona més menyspreada  de tota la vall de Shenandoah i encara que ben aviat vaig renunciar als meus plans, un grup d’homes va fer tot el possible excepte matar-me per obligar-me a anar-me’n. Disparaven a les finestres de casa meva i mataven a trets els meus animals. M’enviaven missatges amenaçadors convertint la meva vida en desgradable i perillosa en aquell meravellós indret. Però aquella era la meva llar i obstinadament em vaig negar a fer les maletes. Vaig viure quasi deu anys a la granja de Head Waters a Virginia. La granja era justament el que jo havia somiat i per fer-ho realitat vaig invertir en ella tots els diners guanyats amb els llibres i conferències.

Vaig construir la meva casa, una cabana i una alqueria. També vaig construir un centre de curació on feia seminaris, reduint d’aquesta manera el temps dedicat al meu atrafegat programa de viatges. Tenia el projecte d’adoptar nadons infectats per la sida per que gaudissin dels anys que els restaven de vida, els que fossin, en plena natura.

La vida senzilla de la granja era el tot per a mi. Després d’un llarg trajecte en avió res em relaxava tant com arribar al serpentejant camí  que s’enfilava fins a casa. El silenci de la nit era més sedant que un somnífer. Pel matí em despertava la simfonia que composaven vaques, cavalls, galls, porcs, ases, parlant cadascú en la seva llengua. El seu aldarull era la manera de donar-me la benvinguda. Els camps s’estenien fins on la meva vista podia arribar, brillants com la rosada recent caiguda. Els vells arbres m’oferien la seva silenciosa saviesa.

Allà es treballava de veritat. El contacte amb la terra, l’aigua i el sol, que són la matèria de la vida, em va deixar les mans llardoses.

La meva vida. La meva ànima era allà.

Llavors el 6 d’octubre de 1994 em van calar foc a la casa.

Es va cremar tota sencera i va ser una pèrdua total per a mi. El foc va destruir tots els meus papers. Tot el que posseïa es transformà en cendra.

Travessava ràpidament l’aeroport de Baltimore per anar a agafar un avió que em portés a casa quan em vaig assabentar que la meva llar estava envoltada en flames. L’amic que m’ho va dir em va suplicar que  encara no hi anés. Però tota la meva vida m’havien dit que no estudiés medecina, que no parlés amb pacients moribunds, que no creés un hospital per a malalts de sida a la presó, i cada cop, obstinadament, jo havia fet el que m’havia semblat correcte i no pas el que s’esperava que fes. Aquest cop no seria diferent.

Tothom pateix contrarietats a la vida. Quan més nombroses són més aprenem i madurem.

El viatge en avió va ser ràpid. Quasi no me’n vaig adonar i ja estava asseguda al seien del darrera del cotxe d’un amic que conduïa a tota velocitat pels foscos camins rurals. Des de quilòmetres de distància vaig poder distingir núvols de fum i llengües de foc que es perfilaven contra un cel totalment negre. Era evident que es tractava d’un enorme incendi. Quan ja estàvem prop de la casa, o del que d’ella quedava, gairebé no es podia percebre res entre les flames. Aquella fou una escena digna de l’ infern. Els bombers van dir que mai havien vist res semblant. Degut a la intensa calor no s’hi van poder apropar fins a l’endemà.

Aquella primera nit vaig buscar refugi a l’alqueria, que no estava massa lluny de la casa i estava habilitada per acollir els meus convidats. Em vaig preparar una tassa de té, vaig encendre una cigarreta i em vaig posar a pensar en la tremenda pèrdua que representaven per a mi els objectes carbonitzats d’aquell forn ardent que temps enrere havia estat casa meva. Era quelcom anihilador , sorprenent, incomprensible. Entremig del que havia perdut hi havia els diaris que el meu pare recollia des que jo era petita, els meus papers i diaris personals, uns vint mil historials de casos relatius als meus estudis sobre la vida després de la mort, la meva col·lecció d’objectes d’art dels indis nord-americans, fotografies, roba, tot.

Durant vint-i-quatre hores vaig romandre en aquest estat de commoció. No sabia com reaccionar, si plorar, cridar. Alçar els punys contra Déu o senzillament restar amb la boca badada davant la despietada intromissió del destí. L’adversitat només ens fa més forts. Sempre em pregunten com és la mort. Contesto que és meravellosa. Es lo més fàcil que farem. La vida és àrdua. La vida és una lluita. La vida és com anar a l’escola; rebem moltes lliçons. Com més aprenem, més difícils són les lliçons.

Aquella era una d’aquests ocasions, una de les lliçons. Donat que el fet de negar la pèrdua no servia de res, la vaig acceptar. Quina altra cosa podia fer? En tot cas, només era un piló d’objectes materials i per molt important o sentimental que fos llur significat, no eren res comparats amb el valor de la vida. Jo estava il·lesa, els meus dos fills, Kenneth i Bàrbara, ambdós adults, estaven vius. Uns ximples havien aconseguit cremar-me la casa i tot el que hi havia dins però no em podien destruir a mi.

E.Kübbler-Ross i  Teresa de Calcuta.

Quan s’aprèn la lliçó, el dolor desapareix”

Efectivament, en aquesta vivència ens podem adonar del valor del fet de desprendre’s. L’aferrament ens fa esclaus d’allò que tan anhelem. Kübbler-Ross, de nou es troba contra les cordes de la vida. Es metge, és dona, fica el nas en assumptes tal com la sida quan la majoria de la societat no només feia veure que no ho veia si no que se’n desmarcava i ho col·locava ben lluny, com més lluny millor, talment com l’acolliment que rebien els leprosos...

Resulta curiós que en aquesta autobiografia l’autora efectua una partició de les etapes de la vida en funció de certs animals. Penso que aquesta segmentació evolutiva està basada en la influència xamànica que sentia ella vers les cultures ancestrals. Ens parla del ratolí i les seves trapelleries com a símbol de la infantesa. Ratolí que es converteix en ós qui dóna pas a la maduresa del búfal per arribar en la vellesa al nivell superior de la germana àliga..

Foto del Llibre "Morir és de vital importància"

Just abans de morir ens comenta...

 “Quan em trobo en la transició d’aquest món a l’altra, sé que el cel o l’infern estan determinats per la manera com vivim la vida en el present. La única finalitat de la vida és créixer. La darrera lliçó és aprendre a estimar i ser estimats incondicionalment.

A la terra hi ha milions de persones que moren de fam; hi ha milions de persones que no tenen un sostre que els aixoplugui; hi ha malalts de la sida; hi ha milions de persones que pateixen abusos i maltractaments; hi ha milions de persones que pateixen discapacitats. Cada dia hi ha una persona més que clama demanant comprensió i compassió. Escolti aquests clams, escolti’ls com si fossin una meravellosa música. Li asseguro que les majors satisfaccions a la vida provenen d’obrir el cor a les persones que ho han de menester. La major felicitat consisteix a ajudar al pròxim.

Realment crec que la meva veritat és una veritat universal que està per damunt de qualsevol religió, situació econòmica, raça o color i que la compartim tots en l’experiència normal de la vida.

Tots hem d’aprendre a estimar i a ser estimats incondicionalment”.

Elisabeth Kübbler-Ross. Una gran dona, no és cert?