Si donéssim un cop d’ull als tractats filosòfics veuríem que ja fa una colla d’anys que els antics pensadors empraven la metàfora de l’astre rei, del sol, com l’element superior entenent-lo com a la veritat suprema. Ja Plató ens en feia referència tot parlant-nos de la situació d’aquells homes reclosos a la caverna i que en alliberar-se de les respectives cadenes sortien a un exterior mai imaginat; un món exterior que d’entrada els enlluernava. Un sol que projecta llum, dóna brillantor i fa que els objectes i els sers llueixin amb tot el seu esplendor i alhora projectin les respectives ombres, sempre tan interessants d’analitzar.
Dilgo Khyentse Rimpoché reconegut mestre incomparable dels ensenyaments Dzogchen i descobridor dels tresors espirituals de Padmasambhava i també mestre del Dalai Lama i mestre de Sogyal Rimpoché reflexiona també a l’entorn d’aquesta idea... “El sol i la lluna es reflecteixen a l’aigua plàcida i cristal·lina de forma instantània.... Els rajos del sol cauen per tot arreu de forma uniforme, però només allí on els concentra una lent d’augment poden arribar a cremar l’herba resseca”.
Es més que mai en temps com els que ara estem vivim quan
podem adonar-nos dels embolcalls i de les llaçades que fins al moment han adornat la nostra existència egoica i en veure que aquests ornaments no eren res més que això, bonics guarniments buits que probablement gairebé només servien a mode de trampa per encegar els nostres humans esguards cap al desig i l’aferrament; aleshores, podem sentim la necessitat
d’anar més enllà de les decoracions impactants i tractar d’entendre el perquè d’aquestes i també tractar de veure què tractaven de substituir o de complementar.
podem adonar-nos dels embolcalls i de les llaçades que fins al moment han adornat la nostra existència egoica i en veure que aquests ornaments no eren res més que això, bonics guarniments buits que probablement gairebé només servien a mode de trampa per encegar els nostres humans esguards cap al desig i l’aferrament; aleshores, podem sentim la necessitat
d’anar més enllà de les decoracions impactants i tractar d’entendre el perquè d’aquestes i també tractar de veure què tractaven de substituir o de complementar.
Si reflexionem el que ens apunta Dilgo Khyentse Rimpoché podem percebre que ens regala una encisadora metàfora. Podríem entendre el sol i la lluna, dels que ens parla al principi, com els elements masculí i femení que tot ésser té dins seu i que exerceixen una poderosa i equivalent influència damunt del món de les emocions –l’element aigua-. Tanmateix personalment trobo encara molt més enriquidora la segona part de l’alliçonament quan ens parla dels rajos del sol...
És en aquest punt quan podríem tractar d’entreveure què rau sota d’aquest Sol del que se’ns parla... algú ens podria parlar de la Presència, de la capacitat del despertar d’aquest tan llarg somni del nostre Jo superior, de la Pau Interior que no n’és fins que també es reflecteix en els propis actes externs... tant se val, crec que cadascú li pot donar la interpretació que li convingui. Ara bé, el que personalment em meravella més és la compassiva expressió “Els rajos del sol cauen per tot arreu de forma uniforme”, entenc que en el món espiritual no existeix cap tipus de diferència entre els éssers, només que cadascú de nosaltres està en el seu moment, -el que per a tu resulta evident, potser per a mi és difícil de veure, encara no ho puc entendre, potser encara no estic prou madura per percebre allò que tu veus i a l’inrevés, no creus?-.
I són aquests rajos de sol –les llavors de l’espiritualitat, no pas de la religió en sentit estricte- que poden passar desapercebuts o ignoratDs, tot i que també poden ser apreciats i utilitzats per a alguna cosa. Així doncs des del moment en que hom els percep i decideix concentrar-los –via lupa meditativa- s’està portant a terme la fonamental premissa de la intencionalitat. Què pretenc amb aquesta lupa? Potser cremar aquests rostolls, potser incinerar aquests pensaments i aquestes emocions que m’allunyen de mi –les temences, l’enuig...- i que no paren d’ ordenar-me que m’aferri a allò que tinc por de perdre?. I llavors, sortosament, gràcies als efectes de la lent es descobreix que és en la presencia d’aquesta Llum quan hom s’adona de que la lluentor màxima no prové pas de la purpurina dels guarniments sinó del Sol interior que comença a vibrar en ressonància amb aquells rajos primerencs i, amorosa i compassivament, entenem que provenen de la mateixa font d’origen. Aleshores, després de poder-ho entendre, el pas següent és obrir els braços i transmetre-ho per a qui estigui en el moment òptim per posar la seva personal lupa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada