ROMANDRE.

“Romandre és estar amb la plena consciència. 

 Romandre és restar plàcid sabent que estàs.

 Romandre és mantenir-se en el Jo, obviant on ets, sabent que ets”.  

 Isabel Coch.

La societat actual ha estat força definida com la societat de la pressa i del consumisme i són aquests paràmetres, entre d’altres els qui ens engoleixen. Sovint se’ns presenten com a fets normals o fins i tot com a factors aparentment imprescindibles per fer vida social . Ens ho empassem i ens deixem seduir per tot el que suposa aquest tarannà i correm el risc d’acabar abduits essent esclaus d’alló que semblava haver-nos d’alliberar

Hem après a pensar en base als nostres propis criteris però
quan les bases personals són febles, aleshores acostuma a tenir més força alló que la societat en xiuxiueja subtilment i ens deixem programar... i correm el risc de perdre el propi criteri, despersonalitzant-nos, convertint-nos en ramats de xais... i ai las! acabem fent el que s’espera que fem... 

I la vida ens mena com tristes baldufes que no saben on van però que es mouen.

Perdem el nord i la nostra personal bruíxola es desorienta, no aconsegueix ni sentir ni escoltar la veu interior i s’acaba deixant influir per les forces mediàtiques, per les corrents de moda... pels imans de fora.

El cas és que la corrent externa que xucla als éssers, el flux que els estira a deixar-se portar, pel general ens condueix a la infertilitat interior i a la infelicitat... la base emocional de l’individu
es va afeblint i un@ en notar aquesta buidor interior encara necessita més d’aquells recursos exteriors que es presentaven com a salvadors però que, en realitat, no són res més que manilles invisibles que semblen deixar-nos fer... 

 Proposo avui doncs valorar què és el que ens emmanilla i així poder veure fins a quin punt estem en vibració amb el nostre Jo més profund. Es per això que suggereixo començar pel senzill crèdit vital anomenat “Romandre” evidentment amb la intenció de que qui hi sintonitzi pugui decidir esdevenir expert en el tema aquest d’escoltar-se, de sentir-se i no parlo pas des de la perspectiva emocional donat que podríem correr el risc de caure en l’egocentrisme, parlo des de la vessant que algú podria anomenar energètica per bé que també la podria qualificar, no pas exactament de religiosa, si no més aviat espiritual.

Romandre no suposa estar quiet o aturat o passiu. Per romandre podríem entendre no pas restar en un lloc geogràfic si no en un lloc personal sentint la plena presència personal en tot alló que la vida ens diposita a les mans. Quan hom posa tots els seus sentits en el que fa en el present moment sap romandre. Quan hom sap romandre apren a discernir i és aquest discerniment el que et fa vibrar.

En cas contrari, quan la persona no sap romandre o quan no pot suportar els silencis, les pauses... pot acabar tendint a l’extrem oposat, al fugir.

Hi ha qui se’n va lluny creient que en anar-se tot serà diferent i no s’adona de que el seu personal motlle vital el segueix a mode d’ombra enganxosa, persecutòria. Hi ha qui no fuig geogràficament però, evitant el convenient romandre, tracta d’esquivar els propis silencis amb soroll de fons, amb estrèpits vitals, amb succedanis. També hi ha qui divaga, qui es compra un bitllet d’anada al món de la fantasia...

Romandre no és fàcil. Romandre suposa acceptació i renúncies. Qui roman en la pròpia presència es fa el càrrec de la personal càrrega que arrossega i entén que la seva lliberació és una peça més de l’entrellat comú que també cal alliberar. L’animal que em porta a pensar en el romandre és la tortuga gegant...

La tortuga gegant ha hagut d’aprendre a ser pacient i també conscient de la seva situació, del pes que porta al seu damunt i tot i que li suposa una considerable càrrega no hem d’oblidar que aquest enorme pes de la carcassa la fa sentir sempre a casa, sempre roman en el seu propi lloc deixant apart l’entorn que l’envolti. 

Així doncs aprenent de l’amiga tortuga podem entendre una mica més la nostra pròpia existència  i aquest fet ens pot portar a conscienciar-nos de tot el que ens cal pulir o millorar però alhora, la consciència d’aquest pes pendent ens va fent sentir còmodes en el nostre sí més intern, allí –dins nostre- sí que ens sentim a casa. 

Romandre doncs és saber-se a casa.