CARTA A LA VIDA.

Benvolguda vida,

Fa temps que volia fer-te quatre ratlles però pensava que per dirigir-me a tu no ho podia fer de forma vana si no que havia de tenir un bon argument, una excusa amb pes. Avui penso que tinc un motiu ben significatiu per compartir uns minuts. Bé, de fet el meu argument ja ve de lluny però podríem dir que per alguna cosa que encara no acabo d'entendre avui m'he decidit a parlar-te i és que el cas s'ho val.

 Així doncs sense més preàmbuls et faig saber que t'he citat per abordar un tema gens agradable com és el de treure't del mig, el d'esborrar-te del mapa... Per la present em dirigeixo a tu tot tractant de reflexionar aspectes teus que sovint no s'acaben d'entendre. I mira que porto un bon grapat d'anys -cinquanta per ser ben exacte- provant de comprendre com podem els sers humans creure tenir el dret de prendre la vida a d'altres éssers.

Reconec que vivim en un món ben curiós, sovint tristament curiós. Per això m'adreço a tu que ets el principal o millor dit l'imprescindible factor de l'existència d'un ser. I avui el cas Troy Davis em sacseja. Bé, he de reconèixer que aquesta remor interior no és nova; és com un regust amarg de quelcom mal paït, com una regurgitació que alhora em provoca fàstic a la gola  i dolor a l'ànima. Es cert, probablement de Davis n'hi ha hagut molts...

El cas és que defenso la tesi de que ningú és pervers per naturalesa. Estaria bé que, de tan en tan, entonéssim un mea culpa i tractéssim de ser objectius a l'hora d'entendre que aquesta nostra societat ens formateja. Així les coses, podríem pensar que cadascú de nosaltres neix amb un especial substrat personal, al que se li afegeixen inputs genètics, ambientals, educacionals i tants d'altres... el cas és que la pressió a la que es veu sotmesa aquesta nostra base primigènia pot provocar fissures en
les estructures emocionals i/o mentals dels éssers.

Penso que és bo reflexionar d'una forma neutral i si així ho fem, ens podem adonar de que les persones acostumem a ser una caixa de ressonància d'allò que ens envolta i si la persona resta immersa en un entorn hostil, dur, violent... en realitat aquesta persona és un reflex del pòsit purulent que hi ha entorn seu. Per tant, crec que resulta fonamental créixer mentalment com a societat i deixar de ficar el dit a la nafra aliena per poder passar a entendre que el virus prové d'alguna cosa que s'està fent o portant incorrectament. Vida, no és cert que ens cal una profunda reflexió?.

El fet de que la societat, amb la pena de mort, seleccioni les "peces defectuoses" tot destruint-les suposa creure's en el dret de prendre el més sagrat que té tot ésser i que no és altra cosa que el dret a tu, vida. Sí que és cert que hi ha certs desajustaments que posen contra les cordes als conciutadans pacífics... però crec fermament que la pena de mort ens posa al mateix nivell, en la mateixa freqüència que aquell qui agredeix i treu la vida, només que quan ens escudem en certes lleis, ens creiem superiors i posseïdors de la "Única Veritat", no ens adonem i ratllem la supèrbia social, l'orgull d'aquells qui signen i premen el botó que els fa superiors al malaurat ser que es troba en front de la letal xeringa.

Això no és tot. Hi ha una segona part ben interessant a abordar; en diria jo, la visió més clínica del tema. I en aquest cas passaria pel fet de suposar que el condemnat no és culpable. I si la indignació de treure la vida pel general pot resultar enorme, en aquest cas ja no trobo cap qualificatiu que se li pugui escaure...

El cas és que la ment és capriciosa. Algú ha sentit a parlar dels falsos records? res més que fictícies estructures que fan creure a la ment que existeixen. Algú més ha sentit a parlar de la dissociació? Un ésser altament dissociat pot jurar i perjurar que ha estat agredit i qui parla per la seva boca pot ser res més que una subpersonalitat... N'hi ha a un munt d'alters ego en aquest món. Sí, és cert que un dissociat pot matar però també un dissociat pot acusar a un innocent. Tot plegat no és tan fàcil com pot semblar a simple vista; això no és exacte com les matemàtiques...

Em trobo a mitja redacció d'aquestes línies i m'assabento de l'execució de Davis. Algú pensant en ell pot dir "un problemàtic menys", algú pensant en els responsables de l'execució pot respondre "una vergonya més, una petita gran càrrega més al dolor del món, un continuar veient el bri de palla a l'ull aliè, un no voler pensar on s'origina la infecció".

No sé... Vida, no és cert que ens cal una profunda reflexió?.