INÈRCIES ALLIÇONADORES...

Podríem definir les inèrcies com les tendències implícites i, de vegades també explícites, que tot ser té adherides en el seu sí més profund. Aquestes inèrcies, algunes vegades pertanyen al camp de les tendències innates mentre que en altres moments, la vida les atorga, les "regala" com un obsequi que de tan ben presentat i embolcallat pot, fins i tot, acabar despertant alguna sospita. Aquestes nostres personals forces presenten una especial connotació i és que la seva naturalesa és de caire arrossegador; vull dir que, a simple vista, fàcilment les podríem visualitzar com uns filaments elàstics que ens estiren i, sense que nosaltres en siguem massa conscients, ens inciten a repetir determinats fets. 

No hauríem d'oblidar que dins de cadascú de nosaltres, en el nucli de cada persona, de cada individu acostuma a existir una pugna interior, una lluita per superar allò que d'alguna manera ens encadena -Jung ens parlaria de la nostra part ombrívola-. Vist des d'aquesta perspectiva, el que més ens turmenta pot suposar una excel·lent oportunitat per al creixement personal.

Així doncs podríem arribar a especular en relació a que les inèrcies no hi són per que sí, ans al contrari, aquestes forces que semblen entossudides en tractar de fer-nos ensopegar una vegada i una altra i una altra... poden tenir un sentit. Així doncs mirat des d'aquesta perspectiva la inèrcia podria tractar
d'atrapar-nos, de portar-nos de nou a un cul de sac emocional, vital... com si d'una mena de teranyina es tractés... una teranyina especial, pel general no pas mortal si no més aviat alliçonadora.

El cas és que per poder percebre aquest teranyina emocional, i de vegades també cognitiva, ens cal tenir una visió nítida i ajustada; res més que serenor. Se m'acut que podríem comparar les característiques d'aquesta visió amb la metàfora que sovint fem servir quan tractem de transmetre el que suposa la meditació... es diu que podríem pensar que la nostra visió interior és com una espelma que tracta d'il·luminar un quadre penjat en una cambra que està a les fosques, sense més claror que la que li proporciona aquesta espelma. I cal tenir present que ens interessa assolir dues fites: 1- que la flama resti quieta, immòbil donat que si és mou, la imatge del quadre no es podrà percebre i 2- que la flama sigui intensa per així poder copsar els detalls de la imatge.

Aquest mateix procediment ens pot servir per entendre que d'alguna manera per poder percebre els nostres aspectes pendents ens cal estar presents i atents al nostre personal moment. Però és clar, de fet ens cal una actitud serena donat que si estem atabalats, distrets o excessivament pendents de l'exterior ens podrà resultar difícil percebre allò que ens interessa.

D'alguna manera tot això em fa pensar en l'element líquid, en l'aigua. I és que la nostra essència apareix contínuament enterbolida per distraccions, interferències i per inèrcies inherents al nostre jo cognitiu-emocional. Per tant si en un pot o got ple d'aigua clara li afegim un parell de cullerades de sorra i tot seguit sacsegem aquest estri, ens trobarem que aquesta aigua esdevé tèrbola i si ens interessa tornar a assolir l'estat de màxima transparència ens caldrà restar en repòs; i serà aquest romandre, aquest repòs el que permetrà que la sorra de les inèrcies es dipositi en el fons del receptacle i poder veure-hi, de nou, clar. 

Es podria dir que les nostres respectives vides apareixen marcades per diferents matisos, per diferents inputs... Cadascú està construït en base a determinats paràmetres i si bé d'alguna manera hi ha certs aspectes en els que ens sentim forts, d'altra banda també existeixen les nostres qüestions pendents -pors, angoixes...- que poden portar-nos a no trepitjar tan fort com en realitat desitjaríem.

Així doncs talment com la força de la gravetat atrau als cossos, podríem entendre que els aspectes que en un moment ens sacsejaven i que en el present resten inoperants, en realitat poden estar latents, endormiscats però a l'aguait. El fet de que aquests lastres ja no ens fastiguegin no vol dir que no hi siguin i aquí és on atorgarem la màxima importància a les tècniques de centrament donat que quan les practiquem ens enfortim i en fer-nos forts, d'alguna manera, ens vacunem contra les personals inèrcies. I no hem d'oblidar que mentre establim aquesta espècie de pugna interior se'ns dona l'oportunitat de comprendre'ns una micona més tot reflexionant en el món dels perquès -perquè em costa tant superar tal cosa? o perquè sempre reacciono d'una forma determinada quan sé que no voldria fer-ho?, etc.-.

Arribats a aquest punt podem entreveure que les inèrcies que ens arrosseguen per bé que d'alguna manera puguem interpretar que ens fastiguegen la vida, en el fons s'ofereixen com a pistes ideals per estirar el fil i descobrir l'entrellat que rau a l'interior de cadascú de nosaltres. Si aprenem a veure més enllà de les evidències, si entenem sota quines coordenades es determina la personal inèrcia ens serà molt més fàcil esbrinar el camí que millor s'ajusta a l'essència de cadascú i gairebé sense adonar-nos-en desenvoluparem aquell altra -desconegut i interessant- sentit també anomenat veu interior que podrà guiar-nos -amb els ulls físics clucs però tranquils- i conduir-nos fora del laberint on les inèrcies ens havien acorralat una vegada més. Provem de sortir-ne?