EN EL SILENCI ESCOLTAT...

En el silenci... sempre sorgeix endinsat en el silenci..., però no pas dins de qualsevol silenci. Ens cal el silenci escoltat.

 Algunes vegades només hi ha de fons el soroll de les gotes de pluja que van caient... silenci, pluja i daimon; d'altres cops, davant del mar, amb una roca per seient, les onades ens hi porten... silenci, salabror i daimon; també tot fent el cim amb la satisfacció d'aquell intens esforç... silenci, immensitat i daimon; passejant pels bosquets tot admirant les violetes silvestres... silenci, bellesa i daimon; entremig de les aquarel·les de la paleta del pintor mentre es projecta en el llenç... silenci, creació i daimon; damunt de l'arquet que fa vibrar el violoncel... silenci, notes i daimon.

Sempre resta allí, assegut en el silenci, esperant que d'alguna forma regulem la nostra personal sintonia per poder sentir-lo i més endavant, entenent una micona més, d'alguna manera cridar-lo, cercar-lo i, així, poder escoltar-lo.

Un bon grapat de pensadors ha parlat del Daimon. Se li han atorgat tot tipus de poders, tan positius com malèfics; no obstant, el mot grec original "daemon" és neutral i no presenta la connotació pejorativa que en d'altres moments o cultures se li havia atorgat.

Savis de tots els temps pertanyents a diferents civilitzacions han especulat en relació a la seva existència, al voltant de la seva naturalesa; un d'ells, Sòcrates.

Tot i que abans de Sòcrates ja s'especulava en relació al daimon cal dir que ell, a diferència d'altres pensadors, l'ubica dins de cadascú entenent que
aquesta és la fórmula personal, íntima i també intransferible amb la que els individus podem entrar en contacte amb la divinitat.

Sòcrates, tot seguint la línia del "coneix-te a tu mateix" advoca en pro de la veritat, la justícia i la bondat. No oblidem que una de les seves principals premisses es basa en creure que cadascú en aquesta vida te una particular missió a desenvolupar i donat que pensa fermament que aquesta força interior -el daimon- està, d'entrada, encadenada per la raó ens proposa de tractar d'escoltar-la per així fer-nos més lliures.

Semblaria doncs com si el daimon socràtic, d'alguna manera tractés d'aconsellar i orientés en relació al que se'ns escau i el que no.

Segons aquest pensador, ell mateix es deixava assessorar per un daimon i el definia com una veu profètica que es generava en el seu sí més intern. Un daimon que tot i que l'avisava quan cometia errades, mai l'havia pressionat a comportar-se d'una determinada manera.

Tot plegat pot resultar d'alguna forma sorprenent ja que Sòcrates defensava amb tal convicció el seu pensament de l'existència del personal daimon que quan bona part de la seva societat va interpretar-ho com quelcom amenaçador pel fet de introduir noves divinitats, va acabar sent jutjat i, finalment, condemnat.

Referint-nos al daimon del que Sòcrates ens parla, algú a l'actualitat ho podria comparar amb al concepte de "veu interior", consciència, intuïció... Si parléssim del mindfulness podríem lligar-ho amb l'atenció i la consciència plena que es tracta d'assolir un cop entrem en estat meditatiu.

Si tinguéssim present el pensament budista podríem referir-nos al profund estat de la naturalesa de la ment per bé que pel col·lectiu catòlic potser el podríem relacionar amb l'àngel de la guarda... En fi, diferents línies d'enfocament religiós amb el nucli de l'espiritualitat que en el fons les porta a agermanar, a confluir un cop més.

En els nostres dies el personal daimon podria ser també entès com el nostre Jo superior, com aquella part nostra que, en néixer en el pla físic, ha quedat parcialment desconnectada de la pròpia condició humana. Algú, ara mateix, podria pensar que el vel de Isis no ens permet percebre'l fins al moment en que degut a certes circumstàncies de la vida, una llavor madura i aleshores  girem el cap tot enfocant l'esguard en un punt en el que fins al moment no havíem fet cas  i, de cop, ens adonem de que alguna cosa es mou, allí, darrera els cortinatges, més enllà del teló d'aquest teatre que anomenen vida.