LES RIGIDESES, MES ENLLÀ DEL TRONTOLL INTERN.

Va néixer allà, en una família normal i corrent. Als pocs anys de vida, cap a mitja infantesa, el món se li va trasbalsar. Qui ho havia de dir!. Va entendre, va sentir que res tornaria a ser com abans. Llavors, a partir d'aquell sotrac va interioritzar que lo bo dura poc i que cal estar sempre a l'aguait donat que tot sovint quan s'és més feliç, més possibilitat hi ha de caure daltabaix, al buit i així tornar-se a ensorrar. Cal dir que a partir d'aquell desgavell personal de fa tants anys, encara segueix caminant amb un peu fora de camí, tot i que es lamenta de que la vida no flueix com desitjaria; diu que li manca quelcom, que voldria sentir-se en el seu Jo ajustat al seu moment personal.

No és cert que el retrat emocional que avui proposo podria tenir un munt de protagonistes?. Des d'aquell vailet que perd el pare als sis anys i aprèn a emular al germà gran o a fer de pare dels qui encara són més menuts que ell, passant per aquella noieta que malviu la separació dels pares, sense oblidar l'infant que va haver d'estar ingressat a l'hospital un munt de temps o la ingènua nena que confia en excés del pervers de torn fins a arribar a aquell petit aprenent de la vida que es troba allà, desorientat pul·lulant per que els pares, tot i estimar-lo, no saben o no poden fer costat, i ara sense direccionalitat alguna distreu el temps pels carrerons de la vila, del món; -activitat que, avui dia, acaba essent substituïda per un excessiu deambular en el món virtual a base de consoles, etc-. En la justa mesura tot pot resultar adequat, tan el fet de traginar pels carrers -tot i que a l'actualitat aquests ja no presenten les característiques de seguretat vial i ciutadana que hi havia abans- com passar estones amb el PC o la consola. Certament tot pot ser bo si no ens perdem pel camí...

Però, no perdem el fil... dèiem que quan la persona no sap deixar-se anar, cada cop va essent d'alguna manera més esclava de l'hemisferi esquerre que amb la seva inacabable xerrameca no deixa de donar-li ordres i suggerir-li instruccions
amb la finalitat de que la vida no es descontroli. I és que la por a la pèrdua de control és terrible donat que qui la pateix no sap viure la vida amb flexibilitat i, de retruc sense voler-ho, impedeix que l'entorn -parella, fills...- visquin en harmonia ja que els transmet un tarannà que no deixa igual; aleshores hi haurà qui se li reboti i reaccioni en contra seva, amb enfrontaments per preservar-se personalment però també pot haver-hi algú -sobretot si és un fill o filla- que faci seva aquella manera d'actuar rígida, que l'imiti.

De fet, quan no es gaudeix de la vida, el present ens ofega, ens escanya amb tal intensitat que les poques sortides que presenta la persona són els estat depressius -un no poder més- o els atacs d'angoixa... i encara destacaria dues reaccions més que resulten prou interessants de comentar. L'una seria el procediment mental de refugiar-se en el món de la fantasia, entenent que la seva realitat no li compensa; en aquest cas la persona, com un Tarantino més, es munta pel·lícules en relació a com podria ser la seva vida si fes tal o qual cosa o si estès amb tal o qual persona... Aquest tarannà somiatruites complica l'existència si es perllonga en excés ja que la persona acaba saltant de castell en castell sense aterrar, sense estar falcat per poder interaccionar amb els de casa, amb qui teòricament semblaria estar vinculat.

L'altra reacció és la terrible impaciència que et va dient que com que l'avui, el present no t'agrada doncs demà serà molt millor i, seguint aquesta premissa, la persona aprèn a viure la vida pensant en el que farà demà i demà passat i l'altra... creient que demà serà realment el dia ideal. El problema esdevé quan aquest ser porta deu, quinze, vint anys pensant d'aquesta forma i s'adona de que, sense voler-ho, s'ha estafat a si mateix.

Quan l'emocionalitat no flueix, em ve al cap l'obturació de les artèries per efectes del colesterol... quan en el nostre món emotiu, les pors inconscients han deixat petja i d'alguna manera ens bloquegen, esdevenen com petits coàguls, com obstruccions que no et permeten sentir. Llavors, tot sovint, la persona por projectar l'enuig del seu malestar damunt dels sers més propers, defugint la gestió de la seva responsabilitat en el problema. I és que quan caminem, tenim l'opció d'anar guaitant en darrera o trepitjant fort cap al front.

En parlar del tema de la rigidesa, em ve al cap un dels remeis del Dr.Bach, Rock Water. Curiosament tot i contemplar-se Rock Water dins del sistema de les Flors de Bach caldria tenir present que, en aquest cas, aquest remei no és floral. Rock Water o Aigua de roca s'entén com  l'aigua de manantial pur.

En el remei Rock Water hi tenim dos paràmetres junts però contraposats: l'aigua i les roques. Simbòlicament entenem l'aigua com el fluir de les emocions mentre que les roques serien els bloquejos, les rigideses que la vida ens ha anat portant i nosaltres no hem sabut dissoldre i, conseqüentment, han anat esdevenint com calcificacions emocionals.

Recordem, per acabar, les paraules textuals d'Edward Bach en relació a aquest remei...

Rock Water... per als qui són massa estrictes en el seu estil de vida i es neguen a si mateixos moltes alegries i plaers de la vida per que consideren que aquests interferiran en el seu treball. Pel general, resulten ser amos molt severs amb ells mateixos; desitgen estar bé, forts i actius, i faran qualsevol cosa per poder mantenir-se així. Esperen ser exemples que atreguin als altres a seguir les seves idees per obtenir millors resultats.