Dins les aigües de Kairós.

Avui voldria fer una reflexió sense pressa, sense haver de mirar els rellotges...  i aconseguir una mena d'estat personal que em portés a un deixar-me anar... Vull navegar per les aigües de Kairós.

De fet, quan entrem en el reialme de Kairós anem fent amb harmonia, fins i tot amb plaer i gust pel que tenim entre mans, diria jo. Seria com un deixar-nos portar, com un fluir entenent-lo com la condició sine quan non per poder-hi entrar de ple.

Kairós

Quan trepitgem el llindar de la porta de Kairós amb la necessitat d'entrar-hi de ple per aconseguir assaborir la connexió amb un mateix -o amb les muses- podem notar el contraatac de la nostra part més racional, més neurotitzada i ens poden sacsejar pensaments de l'estil "que si ara això no toca" " que si el que has de fer és tal cosa i no pas tal altra" "mira que si no fas això que està previst i pautat, no aniràs bé" i llavors, si perdem el fil de l'aroma de Kairós podem trobar-nos de cop endinsats en el laberint de Chronos i serà aquí, a la seva seu, a la rellotgeria de Chronos, on ens arribaran a l'oïda ones i ones provinents dels tic-tacs dels seus estris -milers de rellotges que ens xiuxiuegen: de cu-cut que canten, de paret amb el corresponent pèndul que ara va i ara ve, el lliscar dels granets del rellotge de sorra, mentre el cronòmetre ens va mesurant la vida i aquell piló de metrònoms que pretén fer-nos anar al seu ritme o compàs... Acte seguit, ens alterarem.

I és que la relació entre aquests dos deus grecs és
ben especial i clar, sota d'ells hi pul·lulem els simples mortals, també els complicats.

Chronos

Chronos -no pas Cronos rei dels titans-  ve a ser la personificació del temps. Es el rei del passat-present-futur, del temps comptabilitzat, del tic-tac. Es l'engolidor per excel·lència; ho devora tot per perdurar, per dominar. I amb les pressions, les humans acabem perdent el fil i de vegades fins i tot l'oblidem; ens oblidem de nosaltres, de ser qui som, de pensar com pensem, de sentir com sentim.

Kairós no és una gran Déu però ens ofereix l'instant precís de la passió, de la inspiració, de la intuïció... les eines necessàries per reactivar aquesta nostra personal brúixola interior que ens xiuxiueja cap on anar.

Tot i que Chronos pauta i pot ajudar a no perdre'ns pels verals del món de la desídia no ens dona l'amorosiment de saber-nos en el lloc, en el moment precís i aquest paràmetre que Chronos no sap o no vol donar, ens l'ofereix de bon grat Kairós i ens sentim de cop dins la seva ona i ens sentim en harmonia.

Kairós somriu i guaita mentre... 

Miquel Àngel pinta la Capella Sixtina o mentre Txaikovski composa "El llac dels cignes" o mentre el luthier de torn crear el seu darrer violí o mentre Ramon i Cajal esbrina a través del microscopi o mentre el caminant en arribar al cim s'emociona o mentre el practicant medita en plenitut o mentre aquell petitó juga a la sorra o mentre aquella àvia li teixeix un jersei o mentre tu gaudeixes preparant la vianda pels de casa o mentre jo escric aquestes quatre ratlles.

Estimats amics i amigues, que 2014 sigui ben ple de moments Kairós.