El Rebost de les Voluntats Segrestades.

La vida és com una estructura, de vegades ens apareix com un habitacle situat en un determinat punt. Jo diria que és a partir d'aquest punt d'origen i de les seves coordenades gps que aterrem al món amb unes determinades condicions: en una zona o en una altra, amb unes persones o amb unes altres, i amb un ventall de recursos potencials -cognitius, emocionals, socials...-.

Així les coses, tot just quan ens trobem en bolquers comença a dissenyar-se la nostra edificació, la nostra fortalesa personal que es dissenyarà en funció de diferents paràmetres, entre ells el lloc vital on hem anat a raure i l'actitud que comencem a prendre a partir dels primer estímuls que rebem.

Anem per parts, parlem d'aquest lloc vital on cadascú de nosaltres ha obert els ulls. Metafòricament voldria comparar aquesta ubicació amb els diferents tipus de terreny geogràfic of fins i tot, geològic... algú pot trobar-se, de cop, ubicat en una vall clara i assolellada -vida fàcil, d'entrada?- mentre que algú altra pot trobar-se endinsat en un terreny ombrívol, fangós o fins i tot pantanós -vida confusa?-

Algú altra es troba dalt d'un perillós penya-segat on a més de gaudir d'una vista meravellosa i privilegiada haurà d'anar amb molt de compte vigilant allí on trepitja... i també li caldrà estar atent de calcular com i on posa el peu aquell qui neix ubicat en una vasta pedrera plena a vessar de rocs, sorres i d'altres materials ben polsegosos però sense gota d'aigua a la vora per poder rentar-se el polsim que porta al damunt. També per alguns, el seu terreny estarà ben abonat i les llavors germinaran espontàniament, gairebé sense adonar-se'n mentre que d'altres esmerçaran mil i un esforços tot tractant de fertilitzar un àrid sòl que l'envolta i que s'entossudeix a seguir tal com ha estat sempre.

Aleshores, un cop ubicats en una o altra zona ens trobem amb el següent factor, la nostra actitud en front de la vida. I aquesta actitud passarà pel sedàs de les mans que ens envolten i per
la vibració dels cors que diuen estimar-nos i en funció de la presència o de l'absència d'aquesta capacitat transmissora dels braços plens a vessar d'estimació que ens envolten aprendrem a sentir més o menys confiança a la vida; somriurem i guaitarem endavant sense por o ens tancarem i abaixarem la mirada encaparrats en el que sent el cor adolorit.

I començarem a construir el nostre habitacle personal per sobre o per sota d'un determinat nivell. Hi ha qui tindrà més esma i força i s'entossudirà en no començar a edificar fins que trobi el lloc adient mentre que aquell qui ja no té forces probablement es conformarà amb el primer lloc que trobi mig decent per instal·lar-se mentre que aquell qui s'ha endinsat dins del seu dolor no aconseguint captar l'elixir d'amor dels adults que l'envolten de ben segur que es refugiarà a la primera cova que trobi prop d'allà i no pas projectant cap al seu futur si no tractant, pel cap baix, potser de resguardar-se del dolor que sent.

I així, com aquell qui no vol la cosa, cadascú crea la seva estructura en un lloc diferent i amb unes premisses ben personals i alhora intransferibles... mentre alguns segueixen amagats a la cova obrint nous passadissos i túnels  a mode de formiguer que segueix gira al voltant de la seva inicial premissa, d'altres projectaran enormes edificis satisfactoris o no mentre que d'altres es construiran un habitacle sostenible. Per triar i remenar, vaja!

I passen els anys i la nostra íntima vivenda apareix plena d'estances, algunes més solellades, d'altres més concorregudes... i entremig de totes les nostres cambres avui anirem a buscar aquella que guarda els records d'allò que dol, i les capsetes dels corresponents medicaments per alleugerir els dolors de l'ànima, potser en una lleixa al rebost o dins una caixa dalt de les golfes o al fons del calaix dels malendreços...

I és que semblaria haver-hi un rebost, unes golfes on estarien ubicades i segrestades, de forma conscient o no, les voluntats de les persones.

I en aquest indret tant hi podem trobar el perquè de les medecines que diuen ajudar-nos a tirar endavant el dia a dia com el record de les medicacions dels nostres primers temps.

Potser ara, en el impàs d'un any al següent, potser estaria bé fer un petit registre de les medicacions que hem pres al llarg del darrer any i així podríem tractar de veure el simbolisme que rau dins de cadascun del envasos que les contenien. Tot i entenent que hi ha medicacions necessàries donat que l'organisme presenta un estat preocupant, aquest gest de tractar de percebre simbòlicament ens podria conduir a una personal i alhora interessant reflexió en relació als nostre punts més febles, emocionalment parlant.

I si ara, tot guaitant en darrera, prenem consciència del nostre consum d'ansiolítics, d'antidepressius, de somnífers podrem entendre que hi ha alguna cosa que ens turmenta.

Mentre que si percebem un excés d'antiàcids probablement podrem especular en relació a la meva capacitat de digerir aspectes de la vida. I així podem anar fent tot creant el mapa emocional dels problemes de salut que fa un temps arrosseguem per, a posteriori, efectuar la reflexió pertinent.

Però, i si dins del calaix, allà als fons hi trobem píndoles escampades a mode de records tractats d'oblidar, memòries de fets i dolors d'inici llunyà -abusos, negligències cara a la nostra persona, morts mai acceptades...- potser si escorcollem bé, a consciència, podrem probablement trobar els primers i llunyans indicis o pistes de certes capsetes de medicacions estrenades fa un munt de temps però que, sense donar-nos-en, encara segueixen a la lleixa del nostre dia a dia.

Nota- Per aquell/es que s'hagin sentit interessats en el paral·lelisme entre malaltia i emocions mai està de més repassar o donar un cop d'ull a l'obra de Dethlefsen i Dahlke "La enfermedad como camino".