VIURE AMB REGUST AGRE.

Quan ens fixem en els efectes que ens causen les vivències que al llarg de la vida anem filant i teixint, podem fixar-nos en els matisos de les emocions que ens van i ens venen; també podem percebre les onades cognitives que se'ns generen inflant-se i magnificant-se per desprès anar baixant de to.

Resulta ben interessant poder copsar els matisos d'aquests estats cognitius i d'aquests moments emocionals i si tractéssim de cercar alguna similitud amb els sabors o gustos podríem trobar moments amb sensacions dolces,  salades, amargues, picants, aspres...

El cas és que avui voldria fixar-me en un gust que sembla ser-ho però que, en el fons, no és tal; més aviat és un regust. Em refereixo al regust agre.

L'agror és un regust molt potent. Tot i que, de vegades, es contempla com a sinònim d'àcid, entenc que no és exactament el mateix donat que
contemplo el gust àcid com percebut de forma més superficial, ubicant-lo a l'àrea lateral-posterior papil·lar mentre que si m'entesto en ubicar l'origen de l'agror, aquest passa per un retorn i el situo en un nivell força més profund, més intern.

Amarg i agre tampoc són exactament el mateix. De nou, localitzem l'amarg en un punt d'entrada somàtica, concretament la part posterior lingual. No és cert que l'agror, pel general, vindria a ser sinònim de regurgitació?

Tan el gust àcid com l'amarg pertanyen al reialme de la llengua mentre que quan parlem d'agror entenem que aquesta sensació es més que un gust; passa a la categoria del regust, emergint de les profunditats de l'aparell digestiu com el record d'allò mal paït.

Anem cap aquest punt. Centrem-nos en les vivències esdevingudes però mal païdes.

Aquestes vivències ens poden fer pensar en aliments que no es digereixen bé per diferents motius tal com un mal estat de la menja o degut a un estat deficitari o intolerant del comensal. Qui sap!. El cas és que aquests aliments mal digerits ens provoquen, entre d'altres reaccions, efervescències estomacals que emergeixen com corrosius guèisers.

El cos, pel general, ens avisa i ens dona un toc d'atenció en relació a que aquell aliment determinat i específic per a cada comensal -ceba crua, pebrot, greixos, làctics...- no va ser processat de forma adequada; va ser digerit incorrectament i ens retorna, un cop i un altra, a l'esòfag, a la gola...

Si nosaltres no fem cas dels avisos del cos, dels símptomes somàtics, a la llarga el nostre organisme pot anar cronificant aquest estat disarmónic, arriscant-se a emmalaltir.

La constatació de que el cos ja ens avisa fa rumiar i no poc. Aleshores si nosaltres, els teòricament interessats en trobar-nos bé, no parem atenció i no ens adonem de quin és l'aliment que se'ns entravessa i per què ho fa, seguim amb el mateix procedir i tractem de mitigar les agrors amb medicacions que únicament i exclusiva només neutralitzen els efectes. Tan poc que ens costaria prendre consciència i valorar què ens està passant, què és el que ens afecta, per què ens afecta i quins aspectes de la nostra vida està condicionant.Així doncs, de forma paral·lela, tot sovint en el nostre món emocional, l'agror pren protagonisme. El cas és que, de vegades, els interessats ni se n'adonen de que contemplen la vida de forma agre, amargada, amb ressentiments.

En aquest cas, el ressentiment i el regust serien parents, com cosins germans. Ens trobaríem amb persones que no poden o no saben o no volen digerir una vivència que els ha dolgut i de vegades per desconeixement o per d'altres motivacions, obvien o posposen l'afrontament d'allò que els dol però que no poden deixar de tenir-ho endinsat en la ment i en el cor. I gairebé sense adonar-se'n permeten que el ressentiment vagi regalimant per totes les àrees de la seva vida, estenent-se, guanyant terreny amb el pas del temps com una infecció mal curada, descontrolada i invasora.

Quan, a l' ara, algú presenta ressentiment, hi ha una part seva cognitiva-emocional que es troba situada en el moment en que va esdevenir el dolor, el sacseig. Pel general, amb aquest ressentiment, l'individu es lamenta de la mala sort que té a la vida o de lo malament que se'l tracta sense adonar-se que de tan pensar en el dolor, va projectant aquest filtre cromàtic en la majoria d'aspectes de la seva vida. I, naturalment, aquesta li respon en conseqüència.

Donat que resulta ben possible que aquesta persona hagi encapsulat el fet que encara li fa mal, li aconsellarem que afronti la problemàtica des de la perspectiva del desbloqueig amb consells i eines terapèutiques adients; de forma complementària podríem parlar-li de les flors de Bach per mobilitzar els aspectes que ens interessen. En aquest cas, parlaríem de Willow, el desmai groc, vímet o vimetera (en llatí: Salix alba L.subsp. vitellina).

 De Willow, el dr. Bach ens aconsella: "Per a les persones que han patit adversitats o infortunis, i els resulta difícil acceptar sense queixes o ressentiment, ja que amb preferència jutgen la vida per l'èxit que els brinda. Senten que ells no es mereixen una prova tan gran perquè és injusta, i això els converteix en éssers amargats i ressentits. Sovint perden interès pel que fa a les coses de la vida que abans gaudien, i es tornen apàtics i menys actius."

Pel que fa a Willow des de la perspectiva de patró transpersonal, seguint a Ricard Orozco l'entendrem com a patró de retenció/irritació/rigidesa i  percebrem l'estat WIL com el fracàs de no entendre els mecanismes de la vida.

Segons Orozco WIL està crònicament irritat, culpabilitzant als altres.

Resulta ben interessant la relació que pot presentar WIL amb l'aïllament donat que segons ell és protegeix de la societat- també família i amics- que "sempre l'han perjudicat" però en darrer terme aquest aïllament és degut a la gent del seu entorn que no es troben a gust amb WIL i eludeixen la seva companyia, cosa que a WIL encara li activa més l'agror i es percep com"una víctima del pervers destí".

Si ens fixem en els patrons transpersonals i anem als aspectes físics veurem que WIL ens apareix relacionat amb:

  *Retenció -de líquids, de mucositats-

 *Irritació sobretot en patologia crònica de pell:    eccemes, psoriasi...

 *Rigidesa: amb component inflamatori crònic -artrosi generalitzades,   artritis...-.

En darrer terme voldria apuntar el fet diferencial que distingeix Willow de Holly i que pot portar a que de vegades se'ls confongui o no es discerneixi exactament quan convé l'una o l'altra.

Quan el ressentiment que sent l'individu es dirigeix més a persones concretes, es transforma el matís i s'encamina al camp minat de l'odi, de la ira. En aquest cas ens endinsaríem en Holly...

Ho deixarem per una altra ocasió. Salut!