Avui, breus pensaments sorgits del silenci.
El silenci pot acabar essent bon amic de la reconciliació amb un mateix, del retrobar-se.
El silenci pot acabar essent bon amic de la reconciliació amb un mateix, del retrobar-se.
Quan el silenci fa mal, ha
esdevingut forà a casa seva i ha estat substituït pel soroll de fons, aquella
mena d'aldarull que emboteix però no alimenta.
Sempre, tot i no veure'l, en el
nostre ésser es manté aquell espai de pau, de calma, de serenor. És la via del
silenci.
El silenci gairebé
s'interromp quan ens sembla escoltar aquella veu que ja no hi és; pas res,
només records sonors del cor.
Silenci de matinada o del capvespre, tanmateix tot moment acaba essent bo per a l'art del silenci
interior.
Cultivar el silenci ajuda a entrenar els músculs de la fortalesa interna.
La buidor no és germana del silenci; aquest només la desabriga. La buidor s'estima més la xerrameca.
Les gotes de pluja prenen
protagonisme quan el silenci estén la seva catifa.
Quan a un infant se li diu
calla, se'l castiga al silenci. Fóra bo aconsellar-lo que s'escolti en el seu
moment, a l'ara.
No em perdo en el silenci,
ans al contrari, em permet retrobar-me.
Condemnar a algú al silenci, entristeix a la víctima i segueix enverinant al botxí.
La partitura del silenci esdevé amiga quan compartim bons i harmònics moments de soledat.
2 comentaris:
Fer elogi del silenci en la nostra societat és, per una banda, terapèutic doncs traspassar la boira espessa del soroll és donar-nos l’oportunitat de connectar amb el nostre ser intern, i fer possible d’aquesta manera que arribin fins la nostra consciència les delicades i subtils energies de l’ànima, i d’aquesta manera estimular la nostra creativitat i trobar algunes de les respostes que cerquem.
Però és també revolucionari doncs s’enfronta ni que sigui subtilment amb l’estat de soroll generalitzat i permanent que promouen els poders públics per tal de mantenir-nos ofuscats, alienats i desconnectats del nostre poder personal.
Compte doncs amb la Isabel, veient com promou la revolució més perillosa de totes: la de trobar-se un mateix i actuar d’acord amb el que hi ha dins de cada u de nosaltres: amor, bellesa i coneixement. És obvi que no és això el que interessa al poder. Al poder li interessa promoure l’individualisme extrem, el consumisme fet religió, i la competència neuròtica.
Compte amb la Isabel... :-)
Certament, en paraules teves, "la revolució més poderosa de totes" i tu... saps prou bé de què parles. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada