SAMHAIN.

SAMHAIN.

El 2 de novembre acostuma a ser un dia que passa força per alt en el sentit de veure'l només com l'endemà de Tots Sants. No obstant podríem dir que ambdós reflecteixen molt bé el pensament de l'església cristiana, en el sentit de que en el dia de Tots Sants els vius visiten als seus morts mentre que es diu que a l'endemà el procés s'inverteix.

Ambdues festes representen el record als avantpassats i la relació amb el món de la mort i cal recordar que tenen un origen cèltic, el Samhain.

Es parla del Samhain com una festa de transició que representava la fi de l'estiu, el tancament de l'època d'esplendor i exuberància de la natura. I tot i ser una festivitat que va ser adoptada més tard pel cristianisme, hem de dir que avui dia encara es celebrada pels moviments religiosos neopagans com són el druidisme i la wicca.

De totes maneres, el meu interès per parlar avui del dia dels difunts vol entrar dins l'àrea del creixement personal en el sentit del que representa el concepte de finitud per a la pròpia persona.

Per a qui ho desitgi, pot contemplar el dia dels morts com molt semblant als dies predeterminats coneguts -dia de la terra, dia de la pau...-. Són jornades preestablertes que semblen tenir la funció de fer-nos prendre consciència tot i que no prempre assoleixen l'objectiu. No obstant, tots sabem que l'ideal fora tenir-los en ment no únicament en la jornada que commemora el concepte en qüestió.

Considero que el dia dels morts ens pot servir per molt més que per estar a l'aguait dels zombies o dels walking deads, ens pot ser molt més útil en el sentit de fer-nos prendre consciència de la nostra pròpia condició de mortals.

La mortalitat física del ser humà és un concepte que pot arribar a resultar tan profund que pel general se'l deixa tancat sota pany i clau i s'acostuma a girar la mirada cap a una altra banda.

En cap moment aconsello d'obsessionar-nos pel fet d'haver de morir no obstant el que si considero beneficiós per a la persona és la consciència permanent de finitud com a procés maduratiu. Ara bé, aquesta qüestió pot resultar-nos no massa fàcil d'emprendre donat que la societat en la que estem immersos tendeix a  vendre'ns el producte de l'eterna joventut i per qualsevol banda ens recorda que podem recuperar allò que ja estem perdent pel camí. Entenc que aquest pensament si no es portat a l'extrem pot ajudar a moltes persones a sentir-se millor amb la seva imatge però d'alguna manera també reflexiono en relació al paràmetre maduresa i penso que moltes vegades l'obsessió i el terror a envellir comporten una gran càrrega deficitària en treball interior.

I quina fórmula podríem emprar que ens ajudés a madurar dia a dia sense haver de recórrer a pensar un dia a l'any -el 2 de novembre- en el tema de la mort?

Potser podria ajudar-nos l'actitud d'agraïment a la vida. Entonar, de bon matí una lloança al fet de viure, de saber-nos vius -no pas automatitzats- i de sentir-nos-en potser podria ser una bona fórmula.

D'altra banda si en iniciar el dia prenem consciència de la nostra finitud, de la nostra responsabilitat com a sers que ara tenen un determinat crèdit vital que tard o d'hora vencerà, probablement relativitzarem les cabòries que ens fan perdre el temps, la paciència i la salut, mentre que es pot obrir la possibilitat d'esdevenir més amos de la nostra vida sentint-nos més compactats o més compromesos amb nosaltres mateixos.

Aquesta sí que és una feina que ningú pot fer per a nosaltres. Res més que el pacient i amorós cultiu de la nostra collita personal. T'animes a fer-ho?

Se m'acut així...

Soc un ser viu.

Soc un ser amb capacitat de decidir, d'estimar, de millorar.

Soc un ser viu amb finitud i en prenc consciència.

Què em proposo avui matí per poder-me mirar als ulls, amb serenor, aquesta nit?

En dono gràcies a la mort.
En dono gràcies a la vida.

Bon Samhain!. Gràcies.