Anant pels camins de les
nostres contrades tot sovint et trobes amb escenes que ressonen dins teu i t'ajuden
a reflexionar, a processar aspectes propis i, de vegades socials.
D'entrada deixo clar que
defenso un tractament ètic per al tracte dels animals i que respecto però no
comparteixo la ingesta de les seves carns.
Reprenc. Com es de suposar, anant
pels camins de les nostres contrades et trobes de tot... el cas és que avui
voldria parlar de les granges d'ànecs.
Abans d'entrar en el tema a
desenvolupar voldria comentar que per aquests indrets he vist granges de tot
tipus.
En algunes he pogut copsar
escenes desagradables on aquestes bestioles jauen en el fang, amb bona part del
cos sense ploma, pràcticament moribunds; aquestes escenes em porten a pensar
que si els consumidors de foie, de magrets veiessin tal panorama deixarien de consumir
aquesta menja sinó per compassió senzillament per horror i repugnància.
En algunes, l'estat de
l'aviram és tan debilitat que serveixen de tiberi als grups de gavines que en
atacar-los creen un espectacle gens agradable ni visual, ni acústicament ja que
el crits de l'animal atacat resulten esgarrifosos. Cal dir que aquest tipus de
granges n'hi ha poques i que acostumen a estar en indrets no massa visibles.
Deixant de banda el breu
incís en la consciència ecològica i el maltractament animal que com sabem tant
pot ser actiu com passiu, he de reconèixer que tot i no compartir aquest tipus
d'iniciativa, sí que n'hi ha granges d'aquella mena en les que els animals s'hi
troben tractats d'una forma prou exquisida...
Hi ha instal·lacions en les
que els ànecs tenen un gran lloc per pernoctar o per, senzillament,
aixoplugar-se i una considerable extensió assolellada on se'ls pot contemplar
tranquils.
D'aquí ve la reflexió d'avui...
es poden contemplar els ànecs tips i tranquils, estesos, prenent el sol i de
tan en tan posant-se drets i bategant les ales per estirar els músculs i per, a
continuació, tornar al panxing.
Resulta interessant veure com
aquells animals que potencialment podrien aixecar el vol, no ho fan. Potser, entre d'altres motius, s'han acomodat i a més
no són conscients del que els espera. Han nascut en captivitat...
Acte seguit. Proposo un
saltiró i aplicar-nos la metàfora... De quina manera la situació del ser humà
pot ressonar amb l'escena que ara comento?
Bona part de filòsofs ens ha
explicat que el ser humà està empresonat i que no s'alliberarà fins a prendre
consciència de la seva situació i de les seves capacitats potencials.
Podríem dir que els ser humà
neix amb llibertat interior però donat el seu condicionant de mamífer necessita
de l'entorn i aquest, conseqüentment el formateja
i l'encadena cognitiva i emocionalment. I creixem creient-nos lliures sense adonar-nos
de les coordenades que ens programen i ens limiten. Ens fem grans i tot d'una, un
dia quan prenem consciència de la nostra finitud ens preguntem què volem i ens
trobem al davant d'una disjuntiva, podem seguir tips, farts de pinso, jaient
allà al sol i desenvolupant mil i un trastorns derivats de la insatisfacció
vital o... podem reconèixer i analitzar les capacitats que han estat anul·lades
des del nostre naixement, podem batre les ales entumides.
Algú es pot preguntar, perquè
esforçar-se si la resta no ho fa... i potser a l'individu que tracta de fer-ho
li pot passar el que ja ens explicava Plató fa un munt d'anys en el mite de la
caverna...
De vegades, la nostra
societat pot aparèixer com una enorme granja d'ànecs, oberta al cel però restem
allí, encallats.
Així doncs tot centrant-nos
en la metàfora que avui proposo, podríem fer reflexions de l'estil...
M'ubico excessivament dins
la meva zona de confort? Què m'indica això? A què tinc por? Existeix algun tipus
d'aferrament?
Què vull? Què busco? Quines
són les meves potencialitats? les tinc entumides? Em cal exercitar-les més
abans d'agafar el vol?
Hi ha encallament a la meva
vida? Estic pendent de la resta i del què diran de la meva evolució?
Potser la mà que ofereix el còmode
i saborós pinso a l'ànec, és la mateixa que la que el portarà a l'escorxador?
Què simbolitza una tanca? Què hi ha més enllà dels
límits d'una tanca?
Desempolsem i exercitem les
ales... ens trobem allà fora?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada