Quan algú s'endinsa en un procés terapèutic entén que des de la visió del psicoterapeuta existeixen dos blocs summament importants: la qualitat relacional vincular amb les figures progenitores i el volum d'experiències adverses que ens han pogut traumatitzar.
Dit això recordarem breument que el trauma tan pot esdevenir de forma sobtada, potent i puntual com pot anar-se desenvolupant d'una manera gradual, erosionadora i debilitant.
El cas és que davant de les experiències que poden haver-nos traumatitzat resulta, tal com dèiem, bàsica l'actitud que prenem en front del problema que ens preocupa.
Considero molt important portar a terme un tipus de teràpia seriosament clínica però al mateix temps harmonitzadora, alliberadora i a l'hora consequent . Parlo d'un tipus de teràpia amb dos matisos bàsics i, per a mi imprescindibles, que són la no-culpabilització i la compassió.
Partir d'una posició no-culpabilitzadora implica que el pacient entengui que allò que li ha succeït, i que li impedeix de viure amb serenor, pertany a una cadena de dolor transgeneracional que no ha estat sanejada.
El motius pels quals els avantpassats no han afrontat els propis problemes poden ser varis: desinformació, incapacitats diverses (econòmiques, patològiques...). També és bo recordar que no-culpabilitzar i desculpabilitzar no són exactament el mateix.
El cas és que quan algú entén que no cal culpabilitzar, s'allibera d'una considerable càrrega i ja tenim una via terapèutica oberta per entrar a efectuar l'abordatge i el processament del dolor enquistat, del trauma.
L'altre vessant que comporta aquest estil terapèutic harmonitzador és la compassió i aquesta pot ser entesa com el desig d'alliberar de patiment als altres.
Aquest enfocament compassiu ens porta a entendre que si hom es saneja emocionalment, al mateix temps contribueix a la sanació de l'entorn -fills, parella, família, amics... - i aquesta contribució implica que l'interessat no es fa partícep de la contaminació transgeneracional cognitivo-emocional i es responsabilitza del seu propi benestar i de la qualitat relacional amb què es vincula amb les persones del seu entorn.
El cas és que tan si seguim un procés terapèutic com si no ho fem, la perspectiva de la compassió i no-culpabilització ens pot ajudar a reequilibrar aquell punt de referència que emprem per viure i que ens ajuda a enfocar les questions de la vida. El reajustem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada